Les darreres decisions de l’administració en referència a la llengua tornen a fer palès el complex que, com a nació i com a comunitat lingüística, arrosseguem des de fa segles. Com s’entén, sinó, que tant en l’aplicació de la tercera hora d’espanyol a primària com en el cas dels autors que han de representar la literatura catalana a Frankfurt, no siguin les institucions competents (Generalitat de Catalunya, Institut Ramon Llull) les que prenguin la decisió final, ans la deleguin als centres educatius i als escriptors en llengua espanyola, respectivament? No és prou evident que, facin el que facin, mai no s’estalviaran les crítiques de certs sectors, sempre disposats a damnar qualsevol avenç en matèria lingüística? Així doncs, per què es preocupen més del “què diran” que no pas del “què som i què volem ser”?

Tant un tema com l’altre requerien respostes immediates i contundents per part del Govern català: com indiquen diversos estudis, i malgrat la immersió lingüística, el català continua sent la llengua que cal reforçar a l’ensenyament; i com marca el sentit comú, una literatura ve definida per una llengua i no pas per un territori. Així era com volíem que responguessin les nostres institucions: amb visió autocentrada, actitud sobirana i vocació normalitzadora. En poques paraules, clar i català.