Per totes les persones que hem viscut les tortures mentals i físiques del règim feixista de Franco, el progressiu clima d’abstenció electoral ens esgarrifa, ja que pavimenta la via cap a la dictadura. Res alegra més els seus partidaris que el desinterès d’un poble per la política, car facilita convertir-lo en un ramat pel qual la cosa més important és tenir garantitzada la pastura. És la mentalitat dels partidaris d’ "afarta’m i diga’m lladre”. Aquells coneixen que la base sociològica de l’autoritarisme i l’espanyolisme és limitada, però es mobilitza. Així, amb un mínim de vots es pot conquerir el poder, sia municipal, autonòmic o estatal. I no votar és delegar el vot als altres. El “Partido de la Ciudadanía”, per exemple, va obtenir tres diputats al Parlament de Catalunya gràcies a una participació en la circumscripció de Barcelona d’un 55,94% . Amb un 65,63% de vots emesos aquell partit no hauria assolit el 3% necessari per obtenir representació. Es parteix de la base, més que probable, que les persones inspirades en els principis lingüístics del franquisme no són gaire més que les que votaren aquell partit.
Cal recordar als qui veuen les eleccions municipals com de segon o tercerer ordre que els ingresos corrents de l’Ajuntament l’any 2006 importaren la suma de més de 2000 milions d’euros i, a més, el consistori barceloní gestiona múltiples empreses públiques, d’una de les quals en depèn el cost del nostre enterrament . No podem ser indiferents en temes vitals com urbanisme i mobilitat o vivenda. A més, totes les eleccions estan interrelacionades. S’ha d’advertir als escéptics que els països travessen fases positives i negatives, generalment provocades per bons o mals governants.
A l’Estat espanyol només cal mirar enrere i comparar èpoques per veure confirmada aquesta afirmació; els desencisats cal que sàpiguen que l’eficàcia i la utopia no realista estan renyides. Recordar a tothom, en definitiva, que rarament es pot anar saltant cap a la meta, que s’ha de construir amb el personal i el material que hom té.
Cauen en una contradicció els que s’abstenen en l’elecció democràtica d’uns governants i després els critiquen. Mentre que a moltes comunitats d’Espanya els ciutadans esperen molt de l’Estat, a Catalunya, fruit de sofrir durant segles un Estat despòtic i parasitari, està força arrelada la convicció que no s’ha d’esperar res de les institucions públiques, que sols l’esforç propi es rendible. Opinió gens encertada en l’actualitat.
L’Estat, la Generalitat i els ajuntaments gestionen prop del 50% de la renda estatal i el vot dels ciutadans té una incidència molt gran sobre aquesta gestió. Només cal observar com els caps dels partits viuen pendents de les enquestes electorals i el timó politic es mou d’acord amb les mateixes.