Les vacances nadalenques haurien de servir no sols per descansar, sinó també per fer una reflexió pausada sobre l'actual situació del sobiranisme que es mou, com he dit tantes vegades, entre una certa desmoralització i la complexitat. Hi ha una ferida oberta i, per ara, els entorns de CiU i d'ERC, no demostren interès en voler-la cicatritzar. El nou govern de la Generalitat de Catalunya ha començat a treballar amb un estil diferent, marcat per l'experiència fallida del tripartit. Així, el president Montilla i el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira estan disposats a fer possible una esquerra nacional i evitar futurs conflictes interns, si més no fins passades les dues properes conteses electorals, les municipals i les generals espanyoles. CiU, per la seva banda, encara s'està llepant les ferides i es comencen a denotar problemes d'estratègia i orientació en la federació i en els seus dos màxims dirigents, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida.
Tot plegat ens porta a una etapa en què que l'independentisme d'ERC podira passar per una etapa reivindicativa gris i en què CiU haurà de solucionar els seus problemes interns i donar suport a un Estatut que van rebaixar inexplicablement. Es presenta, doncs, una situació trista per al sobiranisme, amb Carod-Rovira governant sense poder exercir de líder de l'independentisme i amb Artur Mas reflexionant si va cometre o no l'error d'acceptar aquest Estatut. Això podria portar-nos a un 2007 bloquejat pel que fa a la reivindicació nacional.
Però, de la mateixa manera que cal deixar que el president Montilla i el vicepresident Carod-Rovira governin i que ho facin bé, donant passos endavant, no s'ha d'evitar que la societat civil sobiranista, deslligada dels compromisos polítics i dels pactes, segueixi mobilitzant-se pel dret a decidir i consideri una burla als interessos nacionals de Catalunya l'actual Estatut, que encara pot quedar més descafeïnat després del seu pas pel Constitucional.
El 2007, doncs, ha de ser l'any en què el nou govern de la Generalitat demostri les seves possibilitats, però també és hora d'adonar-se que no tot passa per la política i els polítics i que la reivindicació nacional de Catalunya i la seva correponsabilitat amb la resta dels Països Catalans és, també, una qüestió de la societat civil.