CiU, PNB i BNG parlaven, aquesta setmana, de reformar el Tribunal Constitucional i convertir el Senat en cambra de representació territorial. És a dir, la tradicional agenda federalista. De fet, la composició del TC, del Senat i el procés de reforma constitucional són, tècnicament, els tres elements jurídics bàsics que distancien l'Estat de les Autonomies espanyol d'estats federals com l'alemany.
No deixa de resultar sorprenent que a aquestes alçades de la pellícula estiguem assistint a una mena de resurrecció de la fe federalista. Sembla prou clar que això del federalisme no està en els plans de les elits polítiques espanyoles, com reconeix el federalista oficial de Catalunya, Miquel Iceta. I, tanmateix, hi ha qui s'hi entesta. Però és un atzucac. Els socis de 'Galeuscat' són perfectament conscients que PP i PSOE no acceptaran la reforma del TC que ells proposen, malgrat que el tribunal s'haja convertit en una mena de caricatura de si mateixa i haja perdut tota credibilitat. I qualsevol reforma constitucional és, avui, mera illusió tenint en compte les posicions cavernàries de la dreta espanyola, i els estrets marges del PSOE.
El problema de fer aquestes propostes sabent que no són realitzables, és que només pot generar incredulitat o, pitjor encara, frustració entre els ciutadans. Històricament el gran argument contra l'independentisme era el seu caràcter pretesament utòpic. Avui podem dir que federalisme i independentisme, en un concurs d'utopies, quedarien, com a mínim, igualats. I tant per tant, n'hi ha una de més bella. Per què hi ha qui s'entesta a ballar amb la més lletja?
