Fa uns dies es va conèixer la voluntat del líder de Convergència, Artur Mas, de refundar el catalanisme, proposta que concretarà definitivament el proper 20 de novembre. Però què hem d’entendre, esperar o desitjar quan se’ns parlar de refundar el catalanisme? En primer lloc, convindria no capgirar l’ordre causal que es produí en els temps de fundació i més gran projecció del catalanisme.  Aquest fou fruit d’una constatació que es va transformar en un projecte que va produir uns partits. És a dir, una anàlisi de la situació que va donar pas a uns objectius nacionals, que varen ser recollits i van esperonar la creació d’uns partits que es van convertir en l’instrument per portar-lo a terme. En aquells temps la constatació, en primer lloc, de Pi i Margall i Almirall que una forma federal i descentralitzada podia ser la millor fórmula de govern per Espanya i Catalunya i, en segon lloc, la presa de consciència de l’estatus de nació (i no de regió) dins de l’estat espanyol de Prat de la Riba, foren les causes d’un estat d’opinió i de la definició d’un projecte nacional de base que serviren de fonaments per a uns partits que, malgrat les diferències, disposaven d’un pla estratègic marc. La potència i coherència que aquest fet permetia es posaren clarament de manifest en el breu, però productiu període per l’avenç nacional, que suposà la Mancomunitat.

Avui podem trobar-nos en una situació similar. La nova constatació que ja comença a estendre’s socialment és que a Espanya els únics que han advocat mai per aquest projecte federal han estat els catalans i que l’actual marc institucional de centralisme anomenat autonòmic és contrari als interessos i el benestar dels ciutadans de Catalunya. Múltiples estudis i valoracions han fet, en la darrera dècada, una profunda i complerta descripció d’aquesta situació alhora que n’augmentaven la consciència. Pot ser un bon moment, doncs, per passar al segon pas, el de l’elaboració d’un projecte partint d’aquestes premisses que apunta a la necessitat que Catalunya esdevingui un estat dins d’Europa.

En aquest marc no és estrany, doncs, que es pugui parlar de manera versemblant d’una refundació del catalanisme, ja que parteix d’una situació diferent a la del catalanisme decimonònic, que es fonamenta en la consciència de la necessitat de construir un estat propi com a via per aconseguir la sobirania plena. Però el que potser pot resultar menys versemblant és que aquesta proposta de refundació es faci des d’un partit que, per definició i com tots, ha de combinar les propostes de futur no immediat amb l’estratègia a curt terme per ocupar el poder i governar el present. Difícil combinació, ho intenti qui ho intenti.

Ara, de nou, ens cal seguir aquell mateix ordre: constatació, projecte, partits. És a dir, cal que elaborem el conjunt de la societat el programa marc que se’n deriva de la nova constatació. I aquest programa marc no es podrà elaborar des de cap partit en concret perquè no resultaria versemblant. Cal, doncs, començar a treballar per aconseguir un espai on aquesta refundació sigui possible. Un espai que doni garanties que el treball que allà es realitzi té com a única prioritat aquest projecte (governi qui governi), on es parli des de i per l’autoritat que es pot haver guanyat pel fet d’haver treballat i treballar pel país des de les molt diverses entitats i, al mateix temps, amb la llibertat de no fer-ho en nom estrictament de cap d’aquestes entitats, organitzacions o associacions.

En aquest marc, benvingudes seran les iniciatives per generar un projecte que no s’ha d’acabar amb un referèndum sinó que comença amb ell i que ha d’intentar en la mesura del possible apaivagar el màxim d’incerteses, com a mínim, sobre els objectius compartits. Ara bé, que ningú demani al conjunt de la societat que solucioni la papereta d’un o altre partit apel•lant a refundacions retòriques o originades per necessitats pròpies.

Les idees han de madurar i generalitzar-se. No s’ha de voler córrer més del compte, sinó ens trobarem com aquests tomàquets d’hivernacle tan vermells per fora i tan verds per dins. El catalanisme ha de fer madurar per dins a la societat, i això requereix els seus temps i no accions superficials que tan sols afecten a la pell. Si és així la feina estarà feta. Perquè, el que ningú mai podrà controlar o predir, són les circumstàncies desencadenants d’un canvi. Com els exemples de la caiguda del mur de Berlin o la revolució de vellut a Praga ens recordaran sempre.