El funcionament i la situació de bona part dels nostres serveis públics durant els darrers dos mesos han provocat comentaris de tota mena i, en alguns casos, una comprensible indignació. Els retrets entre els polítics han estat els previsibles i els comentaristes han anat alimentant una opinió que té aspectes positius en tant que reclamació d’allò al que tenim dret com a conseqüència dels nostres esforços fiscals i de la evidència de que un control directe i pròxim podria fer funcionar molt millor les coses. Es comença a notar, però, la derivació cap a una mena d’autoflagelació constant que ens pot portar al desànim paralitzador i a la inoperància. Hi ha un retret polític per exemple, que em sembla absolutament gastat. Consisteix en dir, per defensar el govern Zapatero, que durant els vuit anys del govern d’Aznar, tampoc es van preveure les inversions necessàries. I, es clar, es podria continuar anant enrera i parlar de la manca de previsió dels dotze anys de govern Gonzàlez i, fins i tot, dels quatre anys del govern Suàrez. No és per aquest camí que aprendrem la lliçó d’aquests dos mesos. Ens cal mobilitzar-nos tots, cadascú des del seu lloc, per tal que, entre d’altres coses, es compleixin les previsions estatutàries pel que fa a les nostres infrastructures. Gastar les nostres energies fustigant-nos constantment no sembla que ens ajudi a resoldre el problema.