Que el catalanisme ha navegat -i, a tombs, s'hi ha ancorat- entre un eixam de categories guiat per una terbolesa resolutiva a l'hora de sentenciar allò que l'afligeix, n'és exemple el devenir d'aquestes darreres setmanes. De 700000 manifestants -per cert, que torni Contrastant a fer les proves del cotó, abans que ells hi passin el drap moll i ho deixin en 200000!- brollant pels carrers de Barcelona, n'hem dit, en el millor dels casos, mostra de descontent i/o sobiranisme latent.
A estelada per metre quadrat, d'un dibuix de postal que ens repara la retina després d'aquest gris 2007, què vàrem veure i viure aquells que hi érem, qui es dedica a posar nom a allò què fem, n'ha de parlar com a commemoració nacional. Sí senyors, molts, com memorant, és a dir: en comunitat i fent memòria, memòria i recordant-nos de l'evidència que, això d'Espanya, solament val la pena si n'ets, d'espanyol.
La memòria! Peça clau per imaginar la nació, n'és pal de paller, espai de records, d'imatges i paisatges, i d'una comunicació semiòtica que es dona per descomptat. I això que estan fent al País Valencià és, precisament, desballestar sinó la única, la més visible de les fonts que ens hauria de permetre -a dia d'avui, TV3, no està per la feina- practicar-la per reimaginar quotidianament que, al país, hi som 13 milions i mig.
Posar el comptador a zero i reconèixer allò què sempre hem sospitat, que 300 anys després, el nostre projecte polític -amb totes les seves mancances i febleses- segueix essent perseguit, boicotejat i violentat, passa a ser una obligatorietat per estrictes motius de supervivència. I fins que tots i cada un dels que hi creiem, no assumim aquesta nostra realitat nacional com a tremendament conflictiva i no ho traslladem al vocabulari, no hi haurà manera d'empènyer a aquells pocs que manen i que no els hi genera urticària el país complet, que el defineixin sota categories clares, sintètiques i ben visibles.
Ja fa temps que el catalanisme mama solet, i ja sap, pobret, que ningú de fora mourà un dit ni per reconèixer-lo ni ajudar-lo. Els qui així ho entenem -des de diverses corrents democràtiques, com bé ho dibuixava la citada commemoració a Barcelona- hem d'exigir que les coses se'ns diguin pel seu nom. Senzillament, ja no ens val lo de no dir depèn que per no incomodar. Ara som nosaltres els qui estem incomodes, i molt!
