El Reial Decret 1513/2006 sobre ensenyances mínimes ha desencadenat unes protestes que encara no han fet més que començar, sobretot per l’ampliació que preveu dels horaris dedicats a la llengua castellana.
D’entrada, no sembla gaire congruent que l’Estat entri a fixar els horaris, malgrat les competències educatives que el flamant nou Estatut de Catalunya atribueix a la Generalitat (art. 131), si realment era un avenç respecte a l’anterior. Com han dit els mateixos ensenyants, no sembla que l’Estat hagi de vetllar pels horaris educatius, sinó pels resultats.
Però si un sap que els resultats de les avaluacions dels coneixements de castellà a les escoles de Catalunya no són inferiors als dels territoris castellanoparlants (a part que aquí els estudiants saben una llengua més, el català), un encara troba més incongruent la mesura. Suposant que l’Estat es preocupi sincerament pel baix nivell de les competències lingüístiques, si vol ser congruent amb el conjunt de les seves responsabilitats hauria d’interessar-se sobretot pels dèficits (aquests sí, ben evidents) en les competències de llengua catalana, especialment a les Balears i el País Valencià; o en idiomes estrangers, que també són força deficients.
I no resulta encara més estrany i poc congruent que el conseller d’Educació de Catalunya accepti amb alegria aquest canvi i el consideri “un avenç històric” per a la llengua catalana?
Des d’un punt de vista polític i pedagògic, sembla clara la incongruència d’aquestes actuacions amb els criteris més acreditats internacionalment per a l’aprenentatge equilibrat de dues llengües –que és l’objectiu del nostre sistema educatiu— quan es troben en una situació sociolingüística desigual. Si l’escola no compensa el desequilibri social i familiar de la llengua catalana amb un ús acadèmic intensiu, ric i variat, sobretot ara que aflueix a les aules un alumnat altament heterogeni, no sols anirem a parar a unes competències lingüístiques deficitàries i desequilibrades, sinó a una societat lingüísticament fragmentada.
Com s’expliquen, doncs, tantes incongruències? Calia realment provocar aquest enrenou?
Han de ser homogenis els horaris de llengua en una societat lingüísticament diversa? O s’ha de buscar la congruència de tot plegat en la simple voluntat de demostrar qui mana, i fer el gust als “no nacionalistes” al•lèrgics al català?
