El Tribunal Constitucional no ha admès a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Consell de la Generalitat Valenciana contra la disposició addicional 3a de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia. En la interlocutòria d’inadmissió, el Tribunal manifesta que a ell no li correspon de legislar sinó només d’avaluar la constitucionalitat de les normes i, per tant, rebutja d’entrar en el fons de l’assumpte.
Però si entrem a analitzar el fons de la qüestió plantejada pel govern valencià, cal admetre que hi ha una incongruència notable entre les previsions de l’Estatut català i les de l’andalús sobre la inversió estatal en infraestructures.
La disposició addicional 3a de l’Estatut de Catalunya diu que, durant set anys, la inversió de l’Estat en infraestructures s’equipararà al percentatge del PIB català sobre el PIB espanyol. L’Estatut d’Andalusia, que és en bona part una còpia del català, va copiar també aquesta disposició, però aplicant un criteri diferent: a Andalusia, la inversió estatal en infraestructures dels propers set anys ha de ser equivalent al percentatge de població d’aquesta comunitat autònoma sobre el total estatal.
Si he consultat bé les dades, a Catalunya el PIB és el 18,7% del total espanyol, i la població el 15,9%. A Andalusia, el PIB és el 13,9% i la població el 17,8%.
A Espanya es treballa fi. Que les CCAA amb més PIB que població rebin les inversions estatals d’acord amb el PIB, i les que tenen més població que PIB les rebin d’acord amb la població, és una solució genial per a resoldre les reivindicacions financeres dels diferents territoris; una autèntica filigrana. Segur que a les facultats d’Economia de tot el món ja s’està estudiant aquest sistema revolucionari.
