En la política catalana -i podríem ampliar, si més no, a l'espanyola- hi ha una manca de credibilitat amb els actuals dirigents i, conseqüentment, en les respectives opcions que representen.
Catalunya necessita, com aire per respirar, recuperar l'orgull i la confiança en l'esdevenidor. s per això que fa tant de mal a l'independentisme la desaparició del Govern de Catalunya en les grans qüestions -sequera, apagada, infraestructures, etc-. No som capaços ni de, com a mínim, donar la sensació que hi ha un govern que planta cara, que es preocupa, que intenta exercir com a tal, i en definitiva, mostrar que el govern de Catalunya és alternativa positiva al govern d'Espanya.
Tant pel que fa al congrés d'Esquerra, com els que han de venir d'altres forces polítiques, no canviaran la sensació d'estar morint "al bany maria". Cal embranzida nova. Cal sumar totes les opcions sobiranistes sota lideratges nous. Cal prioritzar l'eix nacional. Als mitjans els preocupa saber qui serà el candidat d'Esquerra, quines seran les aliances futures, etc. Però als independentistes ens ha de preocupar tenir un full de ruta per generar "un cas català" en l'escenari internacional, en tenir la societat preparada per resistir i lluitar els atacs de l'estat espanyol. Això ho aconseguirem si tenim una societat acostumada a competir en el lliure mercat, a ser una societat independent de les polítiques subsidiàries de l'estat espanyol del benestar, una societat que es guanya la vida competint i no depenen dels pressupostos generals de l'Estat.
La nova direcció d'Esquerra no ha de tenir por a trencar el govern i tenir mil patriotes a l'atur. Si els nostres capitans condicionen el país pel seu sou, que podem demanar a la societat, al pare o la mare de família? Estic segur que l'alè al clatell que significa RCat els ajudarà a envalentir les seves decisions i, alhora, recuperar la credibilitat perduda.
Els sobiranistes d'aquest país, i per tant Esquerra al capdavant, no podem deixar que marqui les línies ideològiques, els clixés i els prejudicis socials els partits que no tenen Catalunya i la seva llibertat com a prioritat. Si juguem a menystenir l'èxit, en els termes occidentals i capitalistes, serem una societat depenen de les polítiques i les engrunes de l'estat espanyol i, llavors serà molt difícil poder demanar coratge a la nostra societat. Tindrem una societat acomodada en el benestar públic, atrofiada en les habilitats socials d'emprendre i lluitar i sobreviure.
Catalunya ha de poder confiar en el futur aprenent del passat. Hem de tenir, actualitzada, la societat que va permetre que Güell ajudés a Gaudí, que va permetre viure bé i reconegut a Dalí, que va saber importar a Cugat i exportar a Pau Casals. En definitiva, necessitem l'actitud i el capital que ens permeti engegar un segon Renaixement.
Per fer això, els catalans em d'oblidar l'Estat, l'administració pública, són els nostres adversaris. Tota aquella iniciativa sobiranista que depengui financerament o estructural de la Generalitat o de l'Estat està abocada a no ser efectiva en el moment culminant. s contradictori.
Perquè la Generalitat també és adversari? Doncs, primer perquè no hi ha una majoria independentista ni es preveu en breu. No té la vocació de ser independent: ha estat incapaç d'engegar un departament d'interior com els cànons diuen, ha estat incapaç d'engegar unes polítiques diplomàtiques pel reconeixement de la Catalunya nació, és una administració incapaç de plantar cara, i perdre si cal, a l'Estat espanyol. s, tant sols una administració de l'estat.
En segon lloc, la Generalitat no recapta els impostos. Encara que moralment siguin nostres, la realitat és que venen de Madrid i si ells tanquen l'aixeta ... com a mínim estaríem uns mesos sense ni cinc, i ja sabem que a molts patriotes els hi ve d'un mes.
