Recordo emocionadament la presentació de la candidatura de Josep-Lluís Carod-Rovira a la presidència de la Generalitat, en un engrescador acte al Palau de la Música, en el que vaig fer de teloner, amb Jordi Carbonell i Joel Joan. Allà van començar les fites més importants d'ERC des del temps de la República.
No sols vam participar en aquella onada de reafirmació independentista els militants i simpatitzants d'ERC, sinó també molts votants i els entorns que van veure que era necessària una força desacomplexada que sense tremolar reivindiqués la plena sobirania nacional. I aquell projecte es va convertir en realitat, després de diverses vicissituds en les que Josep-Lluís Carod-Rovira va tenir forts enemics exteriors que van voler-lo liquidar. Mai, potser, un polític català va rebre un atac tan fort dels poders fàctics de l'estat, de la política espanyola, de la brunete mediàtica. I a casa, el que dol més, la incomprensió, les enveges i les ganivetades per l'esquena, però es va refer i ell, encapçalant ERC, va aconseguir l'actual realitat.
Ara, és cert que potser s'han comès equivocacions tàctiques, però hi ha una sòlida realitat, el que representa un partit netament independentista, aposentat a totes i cadascuna de les institucions de la nació i fins i tot amb un grup parlamentari a la metròpoli.
I en aquest moment, quan el que caldria és consolidar posicions es comencen a obrir escletxes i crear ferides. Ara cal ampliar i enfortir els quadres dirigents d'ERC i demostrar que sap fer política a les institucions, i que a la vegada és capaç de mantenir-se capdavantera en la reivindicació nacional i social.
Avui ERC ja no és els seus militants i els seus simpatitzants, sinó que és quelcom més. Caldria demanar a Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Joan Carretero, Uriel Bertran, i a tots els dirigents i militants d'ERC que entenguin que potser és hora de marcar diferencies, que hi hagi estratègies confrontades, però que cal sumar. S'ha tardat molts anys a construir una força independentista com ERC i ningú no pot assolir la responsabilitat de destruir-la o afeblir-la. Necessitem, doncs, que s'acabi el cicle polític actual, amb les eleccions generals espanyoles, sense trencaments i amb unitat, perquè és el repte electoral més important d'aquest cicle que ja s'acaba. I és important perquè és el més difícil, i no ens pot trobar llepant-nos les ferides o amb enfrontaments fratricides personalistes.
Direu que és fàcil dir el que dic sense ser militant d'ERC i formant part d'una associació que el que defensa és la coincidència i la complicitat del catalanisme i l'independentisme, però crec que igual que el meu amic Miquel Esquirol demana unitat a CiU, objectiu que també comparteixo, per tot el que he arriscat i he col·laborat amb ERC voldria demanar i exigir respectuosament que no es faci malbé l'opció majoritària de l'independentisme, que és el que voldrien els nacionalistes espanyols, i els catalans que exerceixen l'autoodi amb plantejaments espanyolistes acomplexats.
ERC no ha d'excloure a ningú. Carod no exclou Puigcercós, ni Carretero, ni Bertran, sinó que tots sumen. I el que cal fer és ampliar aquests noms, que encara són pocs i febles, i restar alguns dels dirigents consolidats és una acció fratricida i irresponsable.
