Aquestes eleccions han demostrat que el poble català, en tota la seva amplitud, ha votat en clau espanyola. No ha influenciat el bipartidisme, doncs sempre ha existit i les forces catalanes han fet bons, dolents i regulars resultats. El realment nou, ha estat que les dues forces nacionalistes han amagat l’eix nacional. Allò que feia que a Catalunya es visqués d’esquena al bipartidisme. A Convergència li ha mancat estar governant la Generalitat per fer creïble la utilitat del seu vot i la credibilitat, per tant, del seu missatge.
A quaranta-vuit hores de tancar la campanya, en una entrevista del candidat d’Esquerra a La Vanguardia, repetia que Esquerra havia d’estar contenta perquè havia aconseguit fer més catalanista el PSC-PSOE i més sucursalista CiU. En el mateix instant, el Sr. Tardà finalitzava un acte multitudinari cridant: Visca el socialisme! (que només li havia sentit al meu avi explicant-m’ho empenedit). En canvi l’eslògan de campanya era molt independentista. El resultat d’aquesta incoherència ha estat, també en aquest cas, la manca de credibilitat.
Aquest és el drama del nacionalisme a Catalunya, la manca de credibilitat. Quan algú ha estat dient blanc i de cop i volta vol liderar un canvi de rumb per ara dir negre, normalment, la gent de poble no ens el creiem, cal que ens ho digui algú altre que sempre ha dit negre o com a mínim gris.
Tanmateix, també s’ha constatat que a l’esquerra del partit socialista no hi ha vida, si més no vida intel·ligent. El partit socialista a Catalunya té una base electoral identitària amb Andalussia (cal veure els actes de Gonzàlez & co i l’edat de la gent que omple els actes multitudinaris) i et mou des el socialisme més tronat (A.Guerra) a la socialdemocràcia-liberal (com es definia en un article el Sr. Zaragoza) , passant per un espanyolisme (Corbacho, Bono) fins un catalanisme espanyol (Castells, Nadal).
Cap partit català ha aconseguit portar un discurs en campanya electoral capaç de mostrar la voluntat de bloquejar l’Estat espanyol per sobre de la dicotomia PP-PSOE. Ser capaç de votar al costat de qualsevol per no fer governable Espanya. El que volem els independentistes és sortir d’Espanya, tant ens fa uns que els altres.
No té cap sentit que una societat que té un 20% reconegut d’independentistes i molts més amb sentiment català prioritari ens puguin fer aprovar un estatutet per la tonteria de no poder votar el mateix que el PP o votar a qui ens ha enganyat per por que vingui el PP. La independència requereix no ser llepafils, requereix valentia.
No podem tenir la independència amb una ideologia monolítica, l’independentista és un subjecte sense adjectius, doncs això sempre exclou algú.
Independentistes prioritàriament: aquest és el nou projecte que ens cal. Amb evident voluntat de fer progressar la nostra societat; si els independentistes podem gestionar Catalunya haurem d’aplicar les receptes més adients amb la finalitat de generar benestar, però sobretot avançar nacionalment.
