Tots els partits polítics tenen, un dia o altre, moments de debat intern, tensions i divisions d’opinions. També els ha tingut Esquerra en dècades passades, i recordo que en aquells moments mai vam tolerar que persones o grups aliens a la nostra causa interferissin en la discussió interna del partit. Així que, des de la normalitat –tota la que un partit gran pot tenir-, que ens condueix d’ençà del Congrés de Vilafranca de 1996, no serem nosaltres els qui furguem en la presumpta ferida oberta a CiU, arran de la voluntat mostrada per Durant i Lleida de formar part d’un govern espanyol amb el PP Per això, i ajustant-me al compromís suara escrit, només assenyalaré que el debat que se succeeix en CiU és seguit amb enorme atenció per l’esquerra independentista per les possibilitats que suscita de constituir en el futur el famós pacte nacional, que tant s’ha vindicat després de les passades eleccions des d’alguns àmbits del catalanisme.
Molts es poden preguntar; és possible aquest pacte per governar la Generalitat en el futur?, com pot ser que aquest pacte nacional s’esdevingui més endavant si ara no ha estat possible?. La resposta l’hem de trobar analitzant el perquè avui no ha estat viable i si aquest perquè, en el futur, pot canviar.
La clau de volta són les conseqüències de l’acord Mas-Zapatero de 21 de gener de 2006, per retallar l’Estatut. CiU va acceptar a la Moncloa un mateix horitzó nacional -almenys pels propers quatre anys- que el PSC, i Esquerra se’n va desmarcar. Aquest pacte va implicar el trencament de l’aposta unitària per l’horitzó nacional de l’Estatut del Parlament del 30 de setembre de 2005, que des d’aquell dia de gener va deixar d’existir.
Sense aquest horitzó nacional comú -sense estratègia comuna- CiU i Esquerra han hagut de tornar a la ideologia concreta per gestionar el marc autonòmic. L’horitzó nacional comú –l’Estatut del Parlament-- era l’estratègia comuna de totes les ideologies; l’esquerra i la dreta, per poder millorar les condicions de vida de tots els grups socials de la nació-. Per exemple, la fi de l’espoli fiscal que marcava aquell projecte afavoria per igual a empresaris, autònoms, botiguers, pagesos, estudiants o assalariats. Quan es va abandonar l’horitzó nacional per un pacte Mas-Zapatero, que mantindrà durant alguns anys l’actual situació de paràlisi i depredació fiscal de Catalunya, es va abandonar l’estratègia que cohesionava tota la gent del país.
Llavors, és la mateixa gent, cansada del debat estatutari, la que demanda un retorn a l’esquema ideològic dreta-esquerra per a la gestió del Govern concret de la Generalitat -almenys pels propers anys, fins que sigui creïble la definició d’un nou horitzó nacional i la gent s’hi engresqui- i els partits s’aboquen a aquesta demanda; per retenir i consolidar el respectiu electorat i per expandir el seu espai polític remarcant el perfil propi dins el catalanisme. Per això els missatges en campanya electoral i els eslògans dels partits van estar marcats pels projectes ideològics de cada formació; xecs escolars, gratuïtat dels llibres de text, “Govern d’esquerres”, “Governar bé”, “Com tu”...
Algú em dirà que estic deduint que les preferències del votant es situen en l’eix esquerra-dreta, quan també es podrien situar en l’eix catalanisme-espanyolisme. Però preval l’eix esquerra-dreta dues raons; la primera, perquè en un marc estable com el que s’ha renovat, la prioritat en l’elecció del vot, també a Catalunya, és ideològica dreta-esquerra (sinó com s’entén que CiU hagi captat tots els vots de l’antiga espanyolista UCD, i el PSC quasi tots els del catalanista PSUC?). I segon, perquè el pacte Mas-Zapatero anorrea la possible acumulació i mobilització de noves forces catalanistes en pro d’un nou marc polític (que permetria el creixement electoral de CiU i Esquerra), i consolida una nova autonomia que tothom ha interioritzat que durarà bastants anys. I llavors es referma allò explicat a la raó primera (que el ciutadà vota per tendències ideològiques).
Tot això s’ha traduït i consumat en unes divergents prioritats quan a política de pactes postelectorals. CiU ha volgut desenvolupar el seu programa liberal-conservador i ha volgut créixer de la mà dels sectors que demandaven ordre al govern, preferint pactar amb PSC i el PSOE. Per contra Esquerra, amb l’acord d’Entesa, pretén desenvolupar sense ambigüitats el seu programa social i vol incorporar nous sectors socials progressistes a lògica sobiranista, contraposant els interessos del govern català al de Madrid.
CAP A UN NOU HORITZÓ NACIONAL; EL DRET DE DECIDIR A partir tota aquesta reflexió, esperem amb delit que el debat intern de CiU incorpori, de nou, la definició d’un horitzó nacional comú; que permeti superar l’Estatut i aquest model autonòmic que perpetua l’escanyament econòmic, financer, social i cultural de Catalunya.
En un context de globalització cada vegada més competitiu, i, per tant, més necessitat d’una sobirania que recolzi la nostra economia, la reincidència en seguir subordinats a Madrid ens ha fet passar de la primera posició en renda real per càpita el 1979 (del conjunt de CCAA), a la onzena, el 2005, per darrera de Ceuta i Melilla, i que el PIB català creixi, des de fa molts anys, per sota de la mitjana espanyola i molt per sota de Madrid.
L’única alternativa a aquesta situació és l’exercici del dret de decidir i la nostra constitució en Estat dins la UE. I no és cap impossible; Europa va fixar les seves condicions en el referèndum de Montenegro, i Espanya les va acceptar. Què al•legaria per impedir un referèndum equivalent a Catalunya, el País Valencià o les Illes?
Només quan coincidim en l’horitzó nacional de la sobirania i l’autodeterminació, que és l’únic horitzó que garanteix que tots els grups socials del país millorin les seves condicions de vida, serà el moment del pacte nacional. Aquest pacte nacional perquè sigui clar, engrescador i, sobretot, beneficiós per a tothom, s’haurà de vertebrar, almenys, en base als següents punts: • La cronologia i la metodologia per a l’exercici del dret de decidir • La voluntat de constituir-nos en Estat dins la UE • El compromís d’equiparació de l’Estat català del benestar als estàndards europeus (en educació, sanitat, serveis socials, habitatge, pensions...), • L’impuls definitiu i extensiu al teixit empresarial del país i la contundent rebaixa fiscal a les Pimes (mesures d’internacionalització, ajudes en R+D, construcció noves infraestructures, impuls a la formació, suport als autònoms...) • El suport a la cultura i a l’esport i la seva internacionalització • La construcció dels instruments de poder necessaris per afrontar amb garanties el referèndum d’autodeterminació. Finalment, aquest acord hauria de poder incloure a tots aquells partits que van defensar el dret a l’autodeterminació a l’Assemblea de Catalunya, i el van votar en la resolució del Parlament de Catalunya (CDC, UDC, Esquerra i ICV). A Euskal Herria, pels temps de l’acord de Lizarra, una cosa semblant va ser possible. És hora de continuar sent optimistes!