L’acord pel nou govern ha generat un munt de reaccions, també i molt especialment en l’àmbit catalanista/sobiranista. Personalment, no m’interessa la vessant partidista del debat (el paper dels partits) sinó la reflexió de fons que hi ha en moltes de les anàlisis expressades aquests dies.
Ha semblat, gairebé de forma unànime, que tot sobiranista havia d’apostar pel pacte nacional. Que era l’opció més positiva pel país. I, anant més enllà, hi ha qui ha plantejat que el que cal és crear un bloc nacional unitari diferenciat de la resta dels partits.
Segur que això és l’escenari polític més positiu des d’un punt de vista nacional?
Vejam: a la pràctica totalitat dels països democràtics hi ha partits més orientats cap a la dreta i partits més orientats cap a l’esquerra i, aquest, és l’eix principal que estructura l’electorat. En alguns països, com el nostre, hi ha també un eix en clau nacional. I, en funció del país analitzat, atenent a algun moment històric determinat o fixant-nos en cada votant, podem trobar molts altres eixos que també incideixen en el vot: el paper de la religió, la tensió ecologisme-productivisme, el debat sobre l’avortament, etc.
Tan reduccionista és, a Catalunya, interpretar-ho tot en clau esquerra-dreta com fer-ho en clau exclusivament catalanisme-espanyolisme. El país inclou aquestes dues coses i moltes més. I les persones, a l’hora de votar, se centren en un dels dos pols d’un dels dos eixos, o tenen en compte dos pols determinats dels dos eixos o, fins i tot, n’hi afegeixen d’altres. Aquesta és la complexitat del nostre país. En tot cas, és la realitat que tenim i, simplificar-la abusivament, a més d’absurd, no em sembla gens nacional, perquè equival a empobrir ideològicament i política el país. Per això tenim, avui, sis partits al Parlament i en altres països no arriben ni a tres.
Si la consciència nacional catalana fos tant majoritària que ens trobessim a quatre passes d’un referèndum d’autodeterminació seria raonable un pacte entre totes aquelles forces que volguessin avançar cap a la plena sobirania. Però, és prou clar que això està molt lluny. Per tant, mentrestant, caldrà prendre moltes decisions polítiques sobre una immensa quantitat de temes que afecten, de ple, al país que volem, no només pel que fa al projecte nacional, sinó també pel que fa al model social, cultural, industrial, territorial, ecològic, etc. I, és obvi que l’eix catalanisme-espanyolisme no és suficient, no ens dóna totes les claus ni totes les respostes, per a definir tot això. Ens cal anar a parar a altres eixos, atendre a altres debats.
Per tant, és ben lògic, sa, necessari i positiu nacionalment parlant que les persones puguin optar entre diversos models. Si es proposa que els sobiranistes han d’optar per un bloc nacional sense diferències i els que no ho són repartir-se entre les altres opcions ideològiques (esquerra, dreta, etc.), s’està venint a dir una cosa terrible i, en el fons, molt poc nacional: i és que sobre molts debats que ens afecten com a ciutadans i que ens impliquen per ser en aquest món, no ens hi podem ficar (o bé perquè no ens interessen prou o bé perquè no ens hi posaríem d’acord) i que, en tot cas, la definició –i el lideratge?- de molts d’aquests debats, els deixem pels altres.
És que un ciutadà que vol que el seu país sigui lliure no té dret a ser d’esquerres, a voler un territori lliure de nuclears i a qüestionar el rol de les organitzacions financeres internacionals? O és que un altre no té dret a aplaudir els preceptes neo-liberals i a rebutjar el matrimoni homosexual? I és que, cada un d’ells, no té dret a tenir una oferta política variada i que els representi? De fet, com més opcions polítiques hi hagi que, assumint la qüestió nacional, tinguin plantejaments ben diversos pel que fa a les altres qüestions, molt millor pel país. Sens dubte, serà un signe de normalitat.
Una cosa, i ben òbvia, és que calgui el màxim d’unitat d’acció en aquelles qüestions que fan referència a la construcció nacional. Però una altra és pretendre que menystenir o ignorar les altres dimensions de la política sigui una opció molt nacional perquè, em sembla, és exactament el contrari.