Sembla que, nacionalment, sempre ens movem a batzegades. Algú dirà que és allò del seny i la rauxa. Però no ho veig clar. No crec que determinades expressions de moderació del passat recent hagin respost a una fase de seny i que posar data als somnis, per dir-ho amb la fórmula poètica de Carod-Rovira, signifiqui que hem entrat en una fase de rauxa. La meva intuïció és molt diferent.
Així, per una banda, crec que les batzegades del nostre estat d'esperit -passem de "el país se'ns mor" a "el país batega més fort que mai" amb una facilitat de no dir- mostren que, ara com ara, són els moviments de l'adversari els que ens fan moure. Tenim una consciència nacional reactiva. Sembla que necessitem el bigoti de l'Aznar o el col·lapse de Rodalies per sentir-nos vius. D'altra banda, quan reaccionem, ho fem improvisadament. Ara mateix, s'han improvisat tant les refundacions del catalanisme, com la crida a un referèndum com determinades organitzacions que han començat la casa per la teulada. Sí, sí. D'acord. Si són improvisacions que ens van "a favor", no hi hem de posar obstacles. Fins i tot, crec que hi hem de contribuir el més activament possible. Però no podem perdre de vista que res no respon a cap estratègia de fons, coordinada, amb un consens fort de partida... Només són desafiaments, envits, davant dels quals tothom ha de córrer per tal que no acabin en foc d'encenalls.
Cal, doncs, reconduir les bones propostes cap al rigor. Això és, dotar-les de contingut, de discurs, d'estratègia, d'etapes... Cal allunyar-les de la conjunturalitat política, i portar-les cap al debat serè. No pot ser que la proposta de refundació o la de referèndum es liquidin mútuament amb la desqualificació que són mers tacticismes partidistes.
Que som en temps de rauxa? Bona notícia. Va semblar que aquesta climatologia -el nostre propi canvi climàtic- va afectar els presidents Pujol i Maragall en ocasió del lliurament de les medalles d'or de la Generalitat de Catalunya. Gairebé va tocar el mateix Montilla, que en to menor i sense despentinar-se deia allò que els catalans serem allò que nosaltres vulguem. Ai! Però si ara toca rauxa, que sigui perquè ho volem nosaltres, perquè ens convé i perquè ens convé ara mateix. I sobretot, que sigui una rauxa rigorosa. Fa massa mesos que arrossegàvem un seny terriblement irresponsable. Sí: ara toca rauxa, però de la bona.
