La publicació de les balances fiscals de les comunitats autònomes per part del govern espanyol ha donat peu a interpretacions ben diverses. Des del govern i els mitjans de comunicació espanyols els titulars i anàlisis principals han sigut coincidents: es tracta d'un sistema redistributiu, en què les comunitats més riques aporten més recursos al sistema, i les més pobres en reben més. El sistema funciona, diuen.
Però no. No s'ha dit amb prou claredat, però una ullada a les dades presentades ahir pel govern espanyol palesa que no ens trobem davant d'un sistema redistributiu. Veiem les dades. Si fos cert que el sistema és redistributiu, hauríem de trobar una relació perfecta, o gairebé, entre renda per capita i saldo fiscal. s a dir: les Comunitats Autònomes més riques haurien de tindre major dèficit i les de renda més baixa major superàvit. I això no és així: hi ha importants desviacions que encara ningú no ha explicat.
Les gràfiques següents mostren la relació entre saldo fiscal i renda bruta disponible per capita de les 17 Comunitats autònomes, més Ceuta i Melilla. La línia vermella indica on s'haurien de situar els punts si realment fos el nivell de renda el determinant de les balances fiscals. En un hipotètic sistema de redistribució perfecta, tots els punts haurien de situar-se exactament sobre la línia. Així, els punts que estan més amunt de la línia, representen les Comunitats que tenen un saldo fiscal superior al que els correspondria pel seu nivell de renda, mentre que les que es troben per sota són aquelles que tenen un dèficit més alt al que els correspondria. La primera gràfica mostra els resultats segons el mètode de càlcul del flux monetari, mentre que la segona els mostra amb el mètode de la càrrega-benefici (les dades provenen del govern espanyol i de l'INE):
Cal que ens fixem, per tant, en les distàncies que separen cada punt de la línia vermella, perquè indiquen les desviacions respecte del sistema redistributiu. s a dir, no es tracta ja de veure quins territoris tenen un major dèficit fiscal (qüestió àmpliament debatuda) sinó, assumint el discurs de la redistribució, veure quines són més maltractades respecte al seu nivell de renda.
Les gràfiques mostren amb claredat com el País Valencià i les Illes Balears són els dos territoris més maltractats pel sistema fiscal espanyol. L'ordre de les dues varia en funció del mètode emprat, però en tot cas es reparteixen les dues primeres posicions. Catalunya, per la seva banda, es situa en la quarta o cinquena posició en aquests rànquings, acompanyada per Múrcia, les Canàries i, en el cas de les balances calculades segons la càrrega-benefici, Madrid.
El cas del País Valencià és especialment cridaner. Té una renda bruta disponible per capita inferior a la mitjana espanyola, equivalent al 91,95% de la mitjana i, en canvi, té un dèficit fiscal que oscil·la, segons els mètodes de càlcul, entre el 3,2 i el 6,4% del PIB. Per contra, Astúries, que té una renda que representa el 99,94% de la mitjana espanyola, té un superàvit fiscal d'entre el 10,2% i el 14,3% del PIB. La distància entre totes dues, per tant, és d'entre 13,8 i 20,7 punts percentuals sobre el PIB. El mateix podríem observar si comparem el País Valencià amb Galícia, que només es troba dos punts per sota del nivell de renda valencià i que en canvi té uns superàvits d'entre el 6,4 i el 8,2% del PIB.
També resulta interessant de comparar Catalunya, amb un 114% de la renda mitjana espanyola, amb territoris que se li apropen en renda per capita, com l'Aragó (108,8%) o que la superen, com el País Basc i Navarra (127,5% i 125,9% de la renda espanyola, respectivament). Mentre Catalunya té, segons el govern espanyol un dèficit d'entre el 6,3 i el 8,7% del PIB, Aragó pràcticament no té dèficit fiscal (i, en alguns càlculs, té superàvit) mentre que el País Basc es situa entre un dèficit de l'1,3 i un lleuger superàvit del 0,3.
Aquestes dades mostren alguns patrons interessants. Per exemple, si mirem la desviació mitjana de les comunitats autònomes que tenen el català com a llengua oficial respecte de les que no el tenen, trobem una diferència molt important. La desviació que mostren els territoris de parla catalana respecte als saldos fiscals que haurien de tenir en un sistema de redistribució és sempre negativa (-12,95 per al flux monetari, i -6,16 per la càrrega-benefici) mentre que la resta de CCAA tenen una desviació mitjana positiva (2,42 segons els càlculs del flux monetari, i 1,15 per als de càrrega-benefici). La diferència entre aquestes mitjanes és tan gran que, estadísticament, la probabilitat que siga casual és molt baixa.
Tot plegat és, doncs, un nou engany. Quan el senyor Ocaña parla d'un sistema redistributiu que funciona no fa més que mirar de prendre'ns, de nou, el pèl. Faríem bé de no deixar-ho passar.
