No hi ha cap dubte que Esquerra Republicana ha tingut un mal resultat, per sota de les expectatives, ja modestes, de propis i aliens. Però més enllà d'anàlisis conjunturals, o interpretacions interessades, convé posar aquest resultat en perspectiva per com és de revelador de pautes duradores en la política catalana. En aquesta ocasió, Esquerra ha obtingut 0,7 vots per cada vot de les darreres autonòmiques de 2006. Lluny dels 1,17 vots que obtingué Carod el 2004 per cada vot de 2003 en unes circumstàncies clarament excepcionals. Però no és un resultat sorprenent si el comparem amb els 0,7 vots que Puigcercós va obtenir el 2000 per cada vot de 1999, o els 0,53 de Rahola en les generals 1996 per cada vot de les autonòmiques de 1995.
Aquests números apunten, per tant, un problema estructural de fidelització del vot en les eleccions generals. En el cas d'Esquerra és més sagnant per la inevitable comparació amb 2004 i, sobretot, perquè consoliden una tendència a la baixa que ja van marcar les darreres eleccions autonòmiques. Però no és un problema exclusiu d'Esquerra. Totes les forces nacionalistes el pateixen: Convergència i Unió ha obtingut en aquesta ocasió 0,82 vots per cada vot de les passades autonòmiques, situant-se aproximadament en la seua mitjana històrica de fidelització de vot. El Bloc Nacionalista Valencià (de manera encara més acusada) o les forces nacionalistes de les Illes també mostren aquesta pauta. Un segment important de l'electorat nacionalista no considera que el paper dels seus partits a les eleccions generals, o al Congrés les que hi són, siga útil o, si més no, mereixedor del seu suport. I si tenen raó?
