Fa dies que assistim amb una certa angoixa a la reedició del serial negociador entre els nostres representants polítics i el govern de l'Estat. De fet, des de la negociació de l'Estatut, o potser fins i tot des d'abans... Ja fa tan de temps! I la sensació que ens movem com Sísif, sempre donant voltes sobre el mateix, es fa cada vegada més exasperant.
El pitjor no sé si és l'actitud d'incomprensió, prepotència o tot alhora dels polítics espanyols, o la permanent impossibilitat per adoptar una postura unitària dels polítics catalans.
Com a ciutadana, com a votant, estic profundament decebuda d'aquesta situació, que repetim i escenifiquem fins al paroxisme des de fa tan de temps. I no sóc pas de les que pensen que els polítics no fan la seva feina. Però penso que algú s'ha d'atrevir a portar les coses cap a un altre camí.
Al capdavall, tinc la sensació que els nostres representants polítics estan atrapats en una negociació que no resoldrà els problemes de Catalunya. Fan com aquell que ha de respondre d'una hipoteca i, veient que la nòmina no li permet afrontar els propers pagaments, demana a Cofidis que li deixi els diners. A quin preu? Amb quins interessos haurem de pagar haver sortit d'una negociació amb 3.500 o 4.000 milions d'euros per als pròxims anys?
Creieu que aquesta negociació sobre el finançament dels pròxims anys, o sobre els pròxims pressupostos, tal com està plantejada, portarà Catalunya allà on volem? Creieu que marcant una línia vermella de mínims en el compliment de l'Estatut els catalans tindran el futur s'han guanyat treballant? Els termes de la negociació i les cartes ja estan marcades, vet aquí.
Catalunya no ha de demanar un augment del finançament. Catalunya ha d'exigir un finançament just. Catalunya ha d'exigir una altra mena de relació amb l'Estat. Aquet era l'esperit amb què es va pactar l'Estatut, o almenys així ens ho van fer creure. Seria lògic esperar que els gestos i els actes dels nostres representants haurien d'anar en aquesta direcció. Els termes de la negociació també. Ens queixem que l'Estat no respecta l'Estatut, la llei aprovada. Però els nostres polítics de fet actuen com si això no fos possible. Només així s'entén que se'ns demani flexibilitat per transigir davant d'un Estat que busca obstinadament la recentralització del poder.
