Barcelona · Acostumats a rebre tota mena  d'insults i amenaces pels carrers de Madrid, resulta agradable a l'oïda, malgrat el to sovint un xic desagradable emprat, que se'ns interpel·li en llengua catalana amb un "a veure quan planteu cara!". Davant dels primers casos, silenci i a caminar -tot i que en alguna ocasió ha estat impossible retenir-se- i, pel que fa als segons- diàleg. Curt o llarg en funció del moment i de les presses.
El reguitzell de frases catalanes ens anuncien els desastres més o menys immediats que, segons que sembla ja és escrit de manera clarivident en l'imaginari dels interpel·lants,  s'abatran sobre Esquerra en forma de desastre electoral. En el darrer cas, viscut tan sols fa unes hores a Barajas, se li ha fet veure al compatriota que els republicans no acceptaríem  de cap manera  una proposta de finançament per sota de les potencialitats de l'Estatut i que érem la garantia que la Generalitat no claudicarà.
No vull trivialitzar la conversa, però dono fe que la resposta fou més o menys textualment: "Bé, he de reconèixer que en els darrers dies heu canviat, però ja veurem quant de temps aguantareu!". De res no treu que, a continuació i tot parlant d'educació, em reconegués la importància d'haver endegat el blindatge de la immersió lingüística amb el projecte de Llei d'Educació o el fet que la futura Llei d'Acollida garanteixi el paper determinant que s'hi reserva a la llengua.


Més enllà de l'anècdota, la desconfiança confessa d'aquest ciutadà nacionalista -votant de CiU i tal vegada en alguna ocasió d'Esquerra- és tan legítima com el desacomplexament independentista, el full de ruta resta ben clar.  En primer lloc, davant d'una manca de correcció de la proposta de finançament del ministre Solbes, fer prevaler el desacord sobre el mal acord. Segon: exigència al Tribunal Constitucional de ratificació del text estatutari aprovat i legitimat en referèndum pel poble de Catalunya.


En definitiva, assumpció, si s'escau, d'un escenari de conflicte i tensió amb l'Estat -paga o no paga la pena recordar la retirada dels diputats catalans de les Corts espanyoles l'any 1919 encapçalats pel mateix Cambó?


I posats a recordar, fem memòria de les paraules tan recents dites el dia 20 de novembre per Artur Mas quan de manera ben solemne va presentar el marc teòric de la casa gran del catalanisme amb què exigia del TC la ratificació del text estatutari.


Que cadascú faci la feina i actuï conseqüentment amb voluntat patriòtica i de servei al país i, ben segur, que convergirem en un mateix interès. Pel que fa als republicans, som en el tram final de l'estratègia endegada l'any 2003 i estic convençut que no ens tremolaran les cames.

Prou que ho saben els del PSC, que s'hi juguen les garrofes!