Poques coses es poden dir sobre el dèficit fiscal de Catalunya o sobre la possible publicació de les balances fiscals, però cal no oblidar que òbviament no és un tema estrictament tècnic. D'aquí que, per exemple, puguem posar en dubte la intencionalitat tant del fitxatge estrella del PP, Manuel Pizarro, com del ministre Solbes, quan es mostren oberts a la seva publicació.
És raonable desconfiar, i pensar que les balances es faran públiques el dia que permetin argumentar que Catalunya no surt tan malparada en termes fiscals, sigui pel progressiu esgotament de l'economia catalana o perquè es trobi una 'fórmula màgica' adient. Ara com ara però, l'únic que es pot fer, com ha proposat el conseller Castells, és encomanar a un grup d'experts el càlcul -aproximat, és clar- de la balança fiscal de Catalunya segons diferents criteris. Es diu que així es podrà negociar amb més 'força' el nou sistema de finançament que ha de sorgir de l'actual estatut. Però suposa una certa ingenuïtat pensar que es tracta d'un debat on estar carregat de raons pot ser prou per convèncer el govern espanyol que els catalans tenim dret a rebre un tracte fiscal (més) just.

Insistim, balances fiscals; problema tècnic o polític? A més, en la conjuntura econòmica actual cal tenir present un element important: els pressupostos es fan en base a les previsions de creixement, projectant una recaptació fiscal d'acord amb aquesta previsió. El 2007 ja ha estat pitjor del que es preveia. Per tant, s'ha recaptat menys del que estava pressupostat, i pel 2008 els pressupostos s'han elaborat, a Catalunya i Espanya, a partir de previsions possiblement massa 'optimistes', influenciades pel cicle electoral; a cap govern li agrada dir, a dos mesos d'unes eleccions, que l'any vinent ens haurem d'estrènyer el cinturó. Així doncs, es pot esperar raonablement que es resolgui res de substancial en la negociació que s'ha de produir després de les eleccions del març? Les limitacions de l'estatut són prou conegudes, i ara, en un context de desacceleració econòmica, és raonable qüestionar-se si el govern espanyol estarà disposat a què Catalunya rebi un tracte fiscal més just, en vista del comportament que ha tingut en el passat.

Es pot entendre l'interès del PSOE per posposar la negociació fins després de les eleccions i no donar la imatge que es negocia amb el govern català, cosa que seria objecte de les crítiques del PP. Per altra banda, el missatge que es transmet així a Catalunya és que només un govern del PSOE a Madrid pot fer millorar ni que sigui lleument el finançament de la Generalitat, ja que una victòria del PP al març posaria en dubte els minsos avenços que podria produir el nou sistema. Tenen els partits catalans una estratègia en aquest escenari de restricció pressupostària, cas que Zapatero torni a guanyar les eleccions? Arribat el cas, tornaran a anar amb el lliri a la mà quan en el procés de negociació s'argumenti que la conjuntura no permet avançar gaire i que millor esperar a què la situació econòmica millori? Les presses per arribar el primer a pactar amb el govern 'amic' faran que una vegada més no es llegeixi la 'lletra petita'? Acabaran recolzant a l'executiu espanyol en nom de la 'governabilitat de l'estat', a canvi de bones paraules i intencions futures que s'acaben incomplint? El nacionalisme català ha d'aprendre a treure millor partit de la conjuntura parlamentària a les Corts espanyoles, algun tipus de coordinació és imprescindible, tot i que hi ha pocs motius per l'optimisme. Ens pot acabar passant, com en la cançó de Sopa de Cabra, que voldrem tornar enrera, però 'quan sigui massa tard'.