La reedició del Tripartit ve marcada per la irrupció, amb força, del postnacionalisme com a nou objecte polític. Hom parla de superar una suposada política només centrada en la identitat i la construcció nacional, per centrar-se en una política obsessionada en l’obra de govern que respon a la lògica d’un govern d’esquerres enfront d’una oposició de dretes. I això té conseqüències. La generació de consciència nacional, deixa de ser una prioritat en l’exercici de l’autogovern.  La defensa de l’autogovern quan des del Govern central es legisla en contra l’Estatut o les sentències del Tribunal Constitucional, es converteix en una incomoditat que s’ha de dissimular d’alguna manera. La vocació d’exercir de nació, o sia de subjecte polític principal, desapareix a favor de la consideració d’autonomia avançada i exemplar.I tot plegat no deixa de ser esperpèntic quan arreu d’Europa es reobre, des ben diferents punts de vista polítics, la importància de les identitats i dels valors compartits per les societats per fer front als enormes reptes que tenim plantejats. Els canvis de fons associats el que hem convingut a denominar globalització requereixen alhora tenir una visió global dels problemes del món i alhora reforçar els espais concrets que permeten a la gent exercir la seva condició de ciutadans. És per al tripartit, Catalunya l’espai principal i no subsidiari de l’exercici de la condició de ciutadans del món global? Sabem que no.
Justament, el que proclama la Catalunya postnacional és aquesta renuncia.
En els temps que ens ha tocat viure, el catalanisme es troba, de nou, en una cruïlla històrica: saber-se reinvertar-se com a proposta modernitzadora que respon a les demandes de la societat catalana o reduir la seva presència a la gesticulació essencialista. El postnacioalisme del tripartit ens pot enredar prou per acabar esdevenint una caricatura del que hem estat.
Carles.campuzano.blogspot.com