Mirant els esdeveniments dels darrers dies i el congrés exitós de CDC, constato que en la política catalana estan canviant algunes coses que em semblen remarcables. En primer lloc, el compromís amb el país, base discursiva, de vegades especulativa, i estratègica del catalanisme, ha quedat reforçada en aquests darrers anys.
Algú podia pensar que CDC s'enfonsaria en sortir del govern, i avui podem dir que hi ha un partit nacionalista fort, que es projecta cap al futur i que assumeix un compromís ferm amb Catalunya. Algú podia pensar que l'independentisme d'ERC es diluiria en entrar aquest partit al govern. I si bé és cert que l'objectiu en si no s'ha concretat, l'independentisme ha adquirit el nivell de prestigi més elevat fins ara en la història del catalanisme. Algú podria pensar que el PSC ha de diluir el compromís amb Catalunya per donar ales al PSOE. I tampoc no és ben bé veritat. Malgrat que del PSC en surtin discursos antiquats en contra d'un imaginari catalanista (la crosta és, més que d'un partit en concret, aquest imaginari transversal), els quadres joves del PSC, hagin nascut on hagin nascut, saben que no poden fer un discurs tan ranci i anticatalà. I que es deuen, per damunt de tot, a aquest país. El més important que he notat, però, és un canvi en la visió que ofereix la política catalana. O més ben dit, en la diagnosi de la situació en què es troba Catalunya. Segurament el millor que ha ofert el catalanisme en aquests darrers anys ha vingut de la societat civil: primer, les balances fiscals i la presa de consciència sobre l'espoli; segon, la idea que cal emprendre un camí propi per a Catalunya, es digui dret a decidir, sobiranisme o independentisme, però que superi clarament la via estatutària que l'Estat espanyol s'ha dedicat a dilapidar. I en això sí que PSC i ICV caldrà que prenguin posició. O bé comparteixen aquesta visió, o bé convencen els catalans que la via estatutària encara és viva, cosa difícil.
Finalment, hem vist alguns gestos que apunten nous escenaris en la política catalana. Ara és el govern el que posa damunt la taula la qüestió de les balances fiscals, amb tota la informació, amb tota la transparència. Ja no són uns quants acadèmics, ja no és la societat civil, és el govern català que ha de negociar els pressupostos amb el govern espanyol. Ara és el PSC que es compromet a fer un gest decidit, i això és nou. Com també és nou que pot haver-hi una unitat clara dels partits catalanistes en aquesta qüestió, tal com es desprèn del congrés de CDC.
Ara és, doncs, l'hora de fer gestos trencar amb la dinàmica de l'espoli. Com caldrà fer-los quan hi hagi la sentència vergonyosa del Tribunal Constitucional, o quan des de Madrid s'ataca cada dia amb arguments ignominiosos i predemocràtics el dret dels catalans d'utilitzar la seva llengua.
La política catalana està marcada per aquests canvis en la visió que teníem de les coses. Caldrà veure cap a quines accions ens condueixen aquests canvis. Perquè la política finalment és això: acció.
