Em dol dir-ho, però la conferència de Josep-Lluís Carod Rovira de la setmana passada no tan sols no em va tranquil.litzar respecte de l’aposta estratègica d’ERC, sinó que em va acabar d’inquietar. Deixo de banda l’ambigüitat –voldria pensar que no calculada- del fet que fos presentat com a vicepresident del govern i que, a la vista dels continguts i els convidats, quedés clar que s’adreçava al públic com a president del partit. O que l’estil fos el propi d’una conferència a l’Ateneu tot i que era llegida al mateix Palau de la Generalitat. Coincidències a part –que també n’hi havia, però no eren noves- el que realment em va inquietar va ser el següent. Primer, la dura crítica que va fer als qui constatem un retrocés en la situació de la llengua catalana no pas aportant noves dades tranquil•litzadores sobre la bona salut del català, sinó amb l’argúcia que si s’explica que anem malament, ningú no s’apuntarà a usar-la. En segon lloc, la defensa abrandada d’aquesta gran novetat que és el patriotisme social però sense la més mínima referència a allò que aquestes setmanes l’ha deixat fora de joc: que el patriotisme social de veritat ens l’estan fent des del govern central, amb invasió constant de competències per terra, mar i aire, però sobretot a través de la Llei de la Dependència que el nostre govern no pensa recórrer. I, finalment, la resposta suposadament “desafiant” a la possible declaració d’inconstitucionalitat de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, que segons Carod Rovira seria la prova definitiva que la via sobiranista és la bona, i no pas l’autonomisme actual.

Crec que ni la brillantor formal del discurs –acostumats a la grisor més buida- ni l’amistat i les bones formes –cada vegada més escasses- ens poden confondre respecte del fons del discurs de Josep-Lluís Carod Rovira. Sobre la llengua, esperava l’anunci de les polítiques agosarades que reclamaven a CiU i no invitacions a l’autoengany de les que ja n’hem conegut les males conseqüències. Del patriotisme social n’esperava una justificació política de l’acceptació de la Llei de la Dependència. I sobre la possible sentència del Tribunal Constitucional, sempre havia pensat que ERC, fins i tot abans del darrer debat estatutari, ja tenia clar que a Espanya no ens hi volen tal com som, amb tota la dignitat nacional que, pocs o molt, volem pel nostre país. Per què, després de la conferència de Carod, si el Tribunal Constitucional aprovava l’Estatut de 2006 tal com és, hauríem d’entendre que sí, que “Catalunya cap a la Constitució”?

El temps, va dir el vicepresident, jutjarà l’encert de les decisions d’ERC, “motivades per la sensació d’esgotament i manca d’atractiu del projecte nacional durant tants anys majoritari”. Efectivament. Però no sé si caldrà esperar 23 anys més per constatar l’atractiu del projecte de patriotisme social que ara ERC ens vol col•locar com a gran novetat per superar el nacionalisme essencialista, per cert, no sabem de qui.