s fàcil fer-se?n el càrrec: la camisa no els tocava la pell, i quan al final hi ha hagut pacte per l?Estatut, han tocat el cel. L?eufòria posterior no tan sols era comprensible, sinó psicològicament necessària i inevitable. Com quan es guanya un partit a l?últim minut i després de remuntar tres gols en contra. Estic segur que l?amic Adolf Tobeña ens explicaria els mecanismes neuronals que l?han p s fàcil fer-se?n el càrrec: la camisa no els tocava la pell, i quan al final hi ha hagut pacte per l?Estatut, han tocat el cel. L?eufòria posterior no tan sols era comprensible, sinó psicològicament necessària i inevitable. Com quan es guanya un partit a l?últim minut i després de remuntar tres gols en contra. Estic segur que l?amic Adolf Tobeña ens explicaria els mecanismes neuronals que l?han provocada. I fins i tot crec que és bo que el país que patia per l?Estatut ?vull dir, la petita part de país que n?estava pendent- s?hagi sentit alleugit. Que, diré tota la veritat, ens haguem sentit alleugits. Personalment, a molts quilòmetres de distància, vaig sumar-me a l?eufòria. No sóc dels que s?entristeixen amb les victòries, prou que n?anem escassos. Jo creia que era cantat que hi hauria acord, però això no justifica la sospita, com algú ha escrit, que tot fos comèdia. No, no: el polític es creu els drames que interpreta, no fotem! I se?ls creu tant, que és capaç d?acabar-los provocant de veritat. O potser per ser més exactes, hi pot haver personatges de segona fila que en el desig d?ocupar llocs de protagonista, siguin capaços d?intentar fer descarrilar la locomotora. L?acord era vital per a la continuïtat política dels equips directius de l?actual classe política. Es podien haver fet l?hara-kiri, però això forma part d?una altra tradició cultural on la pèrdua de la dignitat adquireix una dimensió tràgica, molt lluny dels nostres estils. Però sí, el fil es podia haver trencat. No som tràgics, però a vegades fem el ximple. Ara bé, l?eufòria, l?entusiasme, són estats de l?esperit que solen durar poc. El benestar exagerat (eu-foria) i el sentir-se a prop dels déus (en zeus) són legítims però no responen a una anàlisi racional de la situació. Tenen funcions compensatòries, però no es recupera la raó fins que torna la calma. I és per això que, no només respectant, sinó afegint-me a l?eufòria ?en el meu cas, sense arribar a l?entusiasme- cal que anem alerta a treure?n conseqüències irreflexives. I encara menys, a passar comptes tan aviat als que no ho veien clar. Per què cal suposar que els que no veien les coses clares simplement eren malalts de l?autoodi, o apocalíptics empedreïts, si cap dels ara eufòrics no estaven segurs de res! Siguem seriosos i una mica més respectuosos. Em torno a queixar formalment dels qui els molesta la dissidència i la crítica. L?actual acord és bo. I tant. Però això no és, encara, un nou Estatut, ni certifica l?encert pel tripartit i n?assegura el seu futur. Una mica més de prudència, perquè si bé és cert que la història ens ha fet massa recelosos, d?eufòries abans d?hora també n?hem conegudes. I que consti que no voldria altra cosa que tenir aquest bon Estatut que diu que som una nació i que permet fer un salt qualitatiu en el finançament. I que el tripartit governi fins al final del seu compromís parlamentari i que ho faci bé. I que la nostra classe política salvi la pell, perquè no en tenim d?altra. Es pot voler una altra cosa? Ara bé, per quin set sous he de confondre desig en realitat abans d?hora? Particularment, no penso avançar cap pronòstic de calamitat final. La remor és intensa, però tampoc no és d?ara. I, sobretot, l?acord dper l?Estatut estableix un escenari nou que va molt més enllà d?una simple aprovació o no de l?actual projecte. No sé fins a quin punt s?adonen que s?han embarcat en una aventura els nous desafiaments de la qual encara no albirem. Es tracta d?un camí de destinació desconeguda. Es podria dir que l?acord, paradoxalment, ha fet que la iniciativa de reforma estatutària se?ls escapi dels dits... Pot passar de tot, i en aquest tot hi entren perspectives molt afalagadores pels que somniem amb un país emancipat. Però, si us plau, no em feu beure a galet, que un Estat, si més no fins ara, era un Estat. I l?Estat espanyol, encara més.