Pels voltants d’aquesta última Diada han sorgit una munió d’iniciatives pretesament destinades a fer revifar Catalunya de la profunda crisi política, d’infraestructures i de finançament que travessa; una crisi que ho és, també, de la classe política i de la societat civil, que res no lideren, i que es manifesta en un desinterès general per la cosa pública i una preocupant falta de confiança amb la democràcia i les institucions.
Els polítics fa temps que ho saben i ho experimenten, però s’aferren a un partidisme exclusivament interessat en garantir resultats en cada contesa electoral sobre percentatges cada cop més minsos. Des del poder estant, la tàctica de suport al PSOE i de lliurament incondicional al PSC practicada per ERC ha tocat fons. El PSC fa anys que trontolla, després de dues dècades de derrotes consecutives en la seva postulació a la presidència de la Generalitat de Catalunya, de la pèrdua de vots i escons del 2003, la superior del 2006, i la davallada en regidors del 2007, a més de la dimissió de Maragall, i els problemes de Montilla per a desplegar l’Estatut i fer complir la disposició addicional sobre els 7 anys d’inversions estatals equivalents a l’aportació catalana al PIB espanyol. Quant ICV, les responsabilitats de govern a Interior, Medi Ambient, i Habitatge, han erosionat la seva imatge, que podria caure del tot a les properes generals espanyoles. Fora del poder, si l’ocupació del poder en supeditació als socialistes és causa profunda de crisi a ERC, l’apartament del poder és la causa de l’homònima a CiU, en un context on el PPC ja no existeix després de la dimissió de Piqué. La societat civil no va gaire millor, perquè fa temps que reacciona espasmòdicament a la inoperància dels polítics, justament perquè en depèn per les subvencions culturals o artístiques, econòmiques o socials, que rep. D’aquí, que les plataformes nascudes darrerament facin ferum a poder i no plantegin res que no plagui als patrocinadors.

És en aquesta lamentable situació quan sorgeixen proclames de referèndum d’autodeterminació (Carod-Rovira pel 2014), plantejaments de refundació catalanista (Mas amb Maragall), o crides a la constitució d’una nova Solidaritat Catalana, en complir-se el centenari de la primera contra l’anomenada llei de jurisdiccions. Són actes de desesperació formal, però materialment encarrilats a fer la viu-viu electoral, que intensifiquen la imatge de debilitat del país. El referèndum no és el tema, perquè, en cas de ser, ni la independència podria suplir la manca d’idees i d’ètica que Catalunya pateix avui. Refundar el catalanisme és una altra opció retòrica, perquè fa temps que ja s’ha inventat, i al seu sí només hi caben posicions polítiques no dependents.

Si partits i societat volguessin fer alguna cosa de debò només caldria avenir-se en l’únic punt de coincidència real de tots, que és l’espoli fiscal de Catalunya i el compliment del què estipula l’Estatut. Solbes ho posarà fàcil dins de quatre dies quan es torni a passar pel forro el 18,8% d’inversions i rebutgi les millores financeres que haurien d’acompanyar els increments de població. En contes de parlar tant del què no és i podria ser, i de com n’és de distret donar-se el bec, perquè partits, plataformes i societat no posen data, formes i fites a la vaga fiscal que va suggerir Pujol? Això, que es pot fer amb la llei a la mà, sí que seria una mostra d’independència catalanista i de solidaritat entre nosaltres. Des llavors, a Espanya ens respectarien, i si deixéssim de pagar, fins i tot, ens suplicarien.