Segons una part de l?opinió catalanista publicada, d?un any i mig ençà hauríem iniciat un declivi nacional alarmant. Tots els mals vindrien de l?acord del Tinell, que hauria activat la tensió esquerra-dreta dins la societat catalana, a costa d?esmorteir-hi la tensió catalanisme-espanyolisme. Alguns dels qui generen aquest discurs ho fan amb la intenció de sacsejar les consciències dels votants cat Segons una part de l?opinió catalanista publicada, d?un any i mig ençà hauríem iniciat un declivi nacional alarmant. Tots els mals vindrien de l?acord del Tinell, que hauria activat la tensió esquerra-dreta dins la societat catalana, a costa d?esmorteir-hi la tensió catalanisme-espanyolisme. Alguns dels qui generen aquest discurs ho fan amb la intenció de sacsejar les consciències dels votants catalanistes i preparar una futura reacció electoral que restitueixi l?hegemonia de CiU. Però la gran majoria dels qui els secunden ho fan per pura inèrcia, perquè el plany derrotista, sorgit de la matriu romàntica de la Renaixença, té una prestigiosa tradició dins el discurs del nacionalisme. Tanmateix, ningú no pot negar que la complexa estratègia de pactes d?ERC ha servit, si més no, per involucrar totes les forces polítiques i les respectives bases socials en un procés nacional de reforma en profunditat de l?Estatut i el finançament. Aquesta dinàmica ha convertit el catalanisme reivindicatiu en un valor acceptat, en graus diversos, per la majoria de la societat. Els sindicats i les altres organitzacions de l?esquerra social han entès perfectament que l?aplicació del programa del Tinell exigeix la conquesta de més autogovern. Això ha contribuït a exasperar i a marginalitzar el discurs espanyolista d?esquerres. En aquest context s?han produït avenços significatius, fins fa poc impensables. Només dos exemples: s?han aplicat per primer cop ?i sense contestació? les sancions previstes per la llei de política lingüística; i hi ha un acord general perquè en el futur Estatut hi figuri el deure de conèixer el català. Evidentment, els addictes al derrotisme podrien retreure certs passos enrere en algun àmbit sectorial, o furgar en les crisis que han afectat el nou Govern de la Generalitat. Però tot això no té prou pes per decantar la balança cap al costat negatiu. Tota lluita d?emancipació nacional té dos fronts, l?interior i l?exterior. En el primer s?han creat les condicions per fer un salt històric. En el segon la batalla tot just ha començat. Fins ara Zapatero ha fet una exhibició de bon rotllo, però sabem que l?Estat espanyol no ens tornarà res que no li arrenquem amb unitat política, pressió social i habilitat negociadora. Per això la insistència en el derrotisme desmoralitzador ?tant si neix de càlculs partidistes com de la pròpia tradició discursiva del catalanisme? no és el que més ens convé. Ara no és l?hora de cridar el mal temps, sinó d?esmolar les eines. També les del discurs.
