ANIHILACIÓ

Com sempre, Espanya ha tornat a enganyar Catalunya aliada amb formacions polítiques autòctones. Des de la fi del franquisme ha passat tres cops. La primera, fent servir el patrimoni de lluita democràtica aplegat a l’Assemblea de Catalunya per a bastir la transició democràtica espanyola i garantir la impunitat dels franquistes instal·lats arreu.
La segona, el 23-F, quan sota amenaça militar s’impulsà una harmonització absoluta entre nacionalitats històriques i altres. Ho organitzà el PSOE, però hi col·laborarà tothom per a evitar mals majors i garantir l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. El darrer cop ha estat el més greu, perquè, a diferència dels altres, no té contrapartides, ja que la impossible reforma estatutària que emprengueren els partits catalans ha acabat servint en plàtera la retallada que deixarà Catalunya convertida en una regió espanyola.

De la transició, de la LOAPA i de la LOFCA, Catalunya no s’hi pot descavalcar. Ara, tampoc no aconseguirà repudiar la desnacionalització que s’apropa amb les sentències del TC, i la pinça espanyolista que fan PSOE i PP. Al PSC, ICV, i PPC ja els va bé, perquè són partits de confessió espanyola i la seva principal aspiració és tan sols actuar de delegats regionals de luxe del govern de Madrid. ERC mira cap a un altre costat, tot fent declaracions buides de sobiranisme que fan morir de riure els espanyols, tant o més que la confrontació que CiU preveu per les retallades que ha de patir l’Estatut. Espanya sap que té la primera formació comprada, i que la segona és de bon conformar. Seny, oasi català, o, fins i tot, catalanisme són mots esgotats. Res no diuen a Espanya i menys a Catalunya. Han perdut tot el seu contingut polític i doctrinal. Si anessin junts, ERC i CiU podrien aturar aquest procés d’autoanihilació, però no ho faran per burdes estratègies electorals.

INANICIÓ

I és que, dins dels partits, ningú no vol canviar res, mentre a fora, de moment, no hi ha possibilitats d’organitzar una defensa alternativa de Catalunya. La inanició empitjorarà quan es comprovi la inutilitat de la fita estatutària del 30 de setembre, de la idea de reformar la Constitució, o de l’apel·lació que es pugui fer al dret d’autodeterminació. Són iniciatives anul·lades d’antuvi per la legalitat espanyola, que els catalans subscriguérem el 1977-1979, i que reeditem cada cop que anem a votar a les urnes. La única manera de superar la frustració i canalitzar la ràbia és posar les coses al seu lloc, començant per una autocrítica general en profunditat. Com a figura ja independent, Pujol és l’únic que ho fa, tot i que ell, mentre manà, mai estirà més el braç que la màniga, i aconseguí guanys importants de país: CCRTV, mossos d’esquadra, escola i sanitat catalanes, millores en finançament, un considerable desenvolupament econòmic i social, i un gran reconeixement internacional; en síntesi, l’edificació de bell nou d’un veritable Estat del Benestar i d’una autèntica Catalunya social. Encara és l’hora que ERC ensenyi alguna cosa feta de bo pel país, mentre es nega a admetre que la seva política és pur quintacolumnisme espanyolista d’esquerres, que és igual al de dretes, però molt més hipòcrita. Per la seva banda, l’actual direcció de CiU ha d’admetre que, a la vida, no n’hi ha prou en ser responsable i bon noi. Cap dels dos, però, canviarà de registra i continuaran pugnant en l’inútil degoteig polític marcat per les municipals, la promulgació de les sentències del TC, l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, la posta en marxa de l’harmonització autonòmica prevista pel PSOE, i el nul desplegament estatutari que hi haurà.

DETERMINACIÓ

Com la recorrent abstenció demostra, els catalans no esperen res de bo de la política, en no haver-hi lideratges. Reeixir és feina de tots i cadascun. Els fronts bàsics són pocs: la tradició, cristianisme comprès; la feina, amb empreses incloses; i la llengua, ben parlada a per tot i per tots. Els suports escassos: l’església de país que resta; el Barça que penja; la brega empresarial de cada dia, i els pocs àmbits de llibertat que resten als mitjans de comunicació. Per això no es pot renunciar a res. Cal treballar de valent, sense esperar res a canvi, i evitar que els partits o les institucions hi fiquin cullerada per a infectar-ho tot.

A la fi, la veritable salvació del país serà més de determinació econòmica, que no pas social o política, com demostra, a hores d’ara, el cas de l’aeroport, que implica més i més variats suports que no res abans. Així va passar a la Renaixença, també al franquisme i a la transició; perquè, sense una Catalunya forta econòmicament, cap d’aquests fenòmens no s’hagués donat. Ara, amb unes classes populars i mitjanes manipulades o desorientades pels partits, i amb unes classes benestants nacionalment descompromeses poca cosa es pot fer. Les possibilitats de reeiximent de major abast, podrien venir, en tot cas, dels capitals i interessos estrangers que cada cop més s’enamoren més del país en òptica turística, empresarial, o cultural i de lleure. Són gent que escull clarament Catalunya i no Espanya per a fer negocis. Potser a través dels seus ulls i de les seves relacions globals, els catalans podríem recuperar l’orgull que els nostres polítics ens han fet perdre. De segur, les seves creixents inversions serviran millor per a mostrar al món la gent pencaire, d’iniciativa i ambició, que, de debò, som; i, sobretot, el que mai no hem volgut ser: treballadors a sou de l’Estat espanyol.