Aquests dies s’ha volgut reivindicar el patriotisme social. Això està bé. De fet a Catalunya, el nacionalisme, el patriotisme, han estat sempre socials. Si no hagués estat així, no entendríem el seu èxit durant tot el segle XX. El problema, però, no és de discurs, que podem compartir, el problema és de pràctica política concreta. El discurs del catalanisme social del govern Montilla i dels partits que li donen suport va acompanyat de la renuncia a defensar el principal instrument que té el país per a fer política social. Tenim des de 1979, competències exclusives en serveis socials. Hem impedit els intents d’harmonitzar des de Madrid aquestes polítiques en diverses ocasions. I ara que amb el nou Estatut s’ha reforçat aquesta competència exclusiva, s’accepta, mansament, que les Corts Generals determinin el model de política de serveis socials que el Govern ha de gestionar. S’accepta que a canvi de rebre alguns diners, que no seran prous, la burocràcia de l’Imserso ens digui quina política hem de fer. Només des de la feblesa ideològica i el complexos es pot acceptar aquest plantejament. No hi ha dilema entre drets socials o defensa de l’autogovern. Es tracta d’acceptar que l’Estat central és el que té la capacitat de determinar el que és just i equitatiu o creure’t que si estàs en procés de construcció nacional, qui ho ha de determinar és el Parlament i el Govern del país. Espero que el dia 14 de febrer es noti al Parlament de Catalunya que encara hi ha una majoria nacional possible.