A uns dies de distància de la manifestació, convé en primer lloc felicitar-nos per l'èxit de convocatòria. El sobiranisme ha demostrat, una altra vegada, que possiblement és el moviment polític amb major capacitat de mobilització en la societat catalana actual. I no és poca cosa. La demostració de força de l'1-D no es pot menystenir, per molt que alguns s'hi esforcen de manera més o menys maldestra. Ara bé, passat l'1-D, és el moment també de l'anàlisi freda i d'evitar caure en l'autocomplaença, que sempre resulta poc productiva.
És evident que l'emprenyament per la crisi de les infraestructures genera un consens gairebé universal a la societat catalana, que travessa qualsevol línia de divisió social, generacional o ideològica. El català emprenyat, avui, ja no representa cap sector en concret de la nostra societat sinó un estat d'ànim unànime. Fins i tot José Montilla s'ha vist forçat a declarar-se 'cabrejat' en públic.
Ara bé, la unanimitat s'acaba aquí. Més enllà de l'emprenyament col.lectiu per un problema compartit, hi ha diverses interpretacions sobre les causes del problema i, per tant, també sobre les solucions que convenen al país. Possiblement cada ciutadà tindrà la seua versió particular, però podem distingir, a grans trets, cinc diagnòstics diferents que han sigut posats en circulació els darrers mesos des de diversos sectors.
El primer és el que atribueix la mala planificació i gestió a la situació de dependència, el dèficit fiscal, el privilegi d'altres territoris de l'Estat i al fet que les decisions es prenguen a 600 quilòmetres. El segon atribueix la crisi del transport ferroviari a l'excessiva priorització pressupostària de l'Alta Velocitat, una aposta per un transport elitista i agressiu amb el territori que hauria impedit la inversió en el ferrocarril convencional, que és el que empra la majoria de la població. Un altre diagnòstic és el que vincula la situació actual a la manca d'inversions durant el període de govern del PP a l'Estat amb el suport de CiU. El caos ferroviari seria, segons aquesta interpretació, el millor exemple del fracàs del pacte del Majèstic i, més en general, d'una determinada manera de gestionar les relacions entre Catalunya i Espanya. El quart, més marginal, afirma que la causa de tots els problemes que pateix Catalunya és l' "obsessió nacionalista" (sic) dels líders polítics d'aquest país, més preocupats per qüestions identitàries que no per solucionar els problemes quotidians dels ciutadans. Finalment, el cinquè diagnòstic en fa responsable la classe política en general, sense distincions, i respon a una creixent sensació de distància respecte la cosa pública que s'escampa entre amplis sectors de la ciutadania catalana.
Alguns d'aquests diagnòstics no són necessàriament excloents, i se'n pot compartir més d'un alhora. De fet, tots ells, tret d'un, semblen tenir una part de veritat –uns més que d'altres. Però si aquests cinc diagnòstics són els que han estat posats en el mercat de les idees, no sembla massa arriscat dir que la societat catalana, de moment, n'ha comprat bàsicament dos: el primer –el sobiranista- i l'últim, el de la desafecció política. Els altres, per diverses raons, romanen minoritaris.
El primer diagnòstic, parcialment aliat amb el segon, fou el que baixà per la Via Laietana dissabte passat. I no és poca cosa: la resposta sobiranista s'ha demostrat capaç de generar una gran mobilització social i d'aglutinar al seu voltant sectors creixents de la societat catalana. El cinquè, però, no baixà per la Via Laietana. Ni per la Via Laietana ni per enlloc. Perquè el cinquè diagnòstic no es mobilitza; es tradueix majoritàriament en una reacció antipolítica i de desconfiança envers el conjunt de la classe política. I possiblement no baixarà ni tan sols al col.legi electoral el proper 9 de març.
El gran repte del sobiranisme, avui, no és un altre que el de l'hegemonia social i cultural. I l'hegemonia, tal i com estan les coses a Catalunya, només es guanyarà si s'aconsegueix fer convergir el cinquè diagnòstic cap al primer i canalitzar la frustració col.lectiva en un projecte, en positiu, àmpliament compartit de reconstrucció nacional. I no és fàcil.
