Aquests últims dies de descans he tingut ocasió de parlar amb gent diversa, votants de base d'ERC o de CiU, gent que té una opció clara pel nacionalisme català però que no milita en el dia a dia encara que té el seu cor en el projecte d'una Catalunya sobirana. I una gran part d'aquesta gent estava "emprenyada": no havien entès perquè no s'havia fet el pacte nacional. Jo els preguntava: "les direccions de CiU i ERC donaven suport a aquest pacte com vosaltres haguéssiu volgut?". I mirant-me amb cara de certa perplexitat em repetien els eslògans dels líders polítics d'ambdues opcions. Però quan reflexionaven una estona els entrava el dubte de si les direccions d'ERC i CiU els havien enganyat i de si uns i altres havien actuat per una pura i simple estratègia partidista, deixant els interessos nacionals del país de banda.
Tot plegat em fa reflexionar: cal que se'ns digui la veritat a tots aquells que volem que la ferida oberta i encara sagnant entre els entorns i els militants de CiU i ERC es tanqui. Volia algun dirigent d'aquestes dues formacions el pacte nacional? A mi personalment em sembla que no i no entraré en més consideracions, perquè podria semblar partidista; simplement demanaria que no es torni a prendre el pèl a la gent. Les enquestes que han sortit aquests últims dies i els resultats electorals, amb el lideratge de l'abstenció, ens haurien de preocupar més que la ferida entre els sobiranistes que hem de superar. Ara hi ha un govern de la Generalitat d'aquells que van poder fer majoria absoluta, un govern que cal respectar i en el qual hi ha persones que, per la seva trajectòria nacional, asseguren que faran bona feina al servei del país.
Però els sobiranistes, tot i respectar l'actual govern de la Generalitat, són conscients que cal canviar moltes coses, que l'Estatut descafeïnat -i que encara corre perill de ser-ho més- és només un petit pas endavant i per aquest motiu, ja que sembla que la nostra classe política preveu una llarga temporada poc reivindicativa, haurà de ser la societat civil la que haurà d'agafar la senyera per anar més lluny, sense tenir por d'aquells que es puguin sentir instal•lats en l'establishment.