Els resultats de les eleccions del 9 de març del 2008 han estat en clau espanyola. Tant és així, que la pujada del PSOE no ha estat pas a costa del PP, sinó dels altres partits polítics més petits. És a dir, PP i PSOE s’han consolidat arreu de l’Estat i especialment a Catalunya, on el PP ha augmentat el seu percentatge a les quatre circumscripcions electorals.
Es pot dir que els debats a dos els ha afavorit, però faríem bé de recordar que aquests debats s’han produït en campanyes electorals anteriors. En tot cas, la tendència a la bipolarització de les eleccions espanyoles no és una novetat del 2008. La novetat del 2008 és que el catalanisme polític no ha tibat gaire en la campanya. Les estratègies electorals respectives han tingut una visibilitat força discreta, sobretot en el cas d’ERC, amb una campanya força fluixa de continguts i candidats, malgrat presentar un cap de llista de nivell com Joan Ridao.
Cal felicitar els socialistes catalans per uns dels millors resultats de la seva història a Catalunya. De fet, a ells deu el PSOE una proporció important de la seva victòria, ja que només ha guanyat en quatre comunitats autònomes. Si el pacte PSC-ERC-ICV havia de castigar algú, al final només ha rebut ERC. Ni els esvorancs, ni la negociació de l’Estatut, ni els dubtes sobre les inversions, han castigat el PSC.
La Catalunya optimista guanya de carrer a la Catalunya emprenyada, a la Catalunya crítica, que no ha tingut ganes ni d’anar a votar. En aquest sentit, cal una reflexió a fons de les estratègies i de les lectures polítiques que fan els partits sobre el futur del catalanisme. En primer lloc, per comptar amb el PSC (i també ICV) com a partir catalanista. Els electors ho deixen ben clar. En segon lloc, per revisar aquesta ferida permanent entre ERC i CiU, que s’ha demostrat que no traspassa els electors d’un partit a l’altre, sinó que alimenta la feblesa mútua.
Per la seva banda, ERC pot fer la lectura fàcil d’haver perdut uns vots que eren prestats. O bé pot iniciar una reflexió de calat que porti a replantejar la seva estratègia, més ben dit, el seu estil de fer política. Si l’any 2007 ha estat l’any del sobiranisme al carrer —un sobiranisme que ha arribat a seduir Artur Mas, però que no ha jugat cap paper en la candidatura encapçalada per Antoni Duran i Lleida—, aquest sobiranisme que no té expressió electoral. L’independentisme ha saltat alguns murs, com el de formar part d’un govern. Però queda el més alt, el de fer creïble la construcció d’una majoria social, en percentatge de vots. I això des del punt de vista d’un projecte que pretén transformar la realitat, hauria de ser una prioritat indiscutible.
Finalment, CiU tornarà a ser decisiva. Per tant, cal felicitar la Federació pel resultat obtingut, i pel realisme que ha sabut imprimir Duran i Lleida a la campanya electoral, malgrat la discreció a què l’ha obligat la malaltia i la bipolarització. Ara bé, aquests 11 diputats obtinguts, un més que el 2004, poden representar un sostre difícil de superar. CiU queda lluny dels 16-18 que havia arribat a tenir en altres legislatures. Per un costat li surt la competència del PP. I tampoc no recupera els diputats que ha perdut ERC.
No hem de tenir cap dubte que a la societat catalana el catalanisme, i especialment el sobiranisme, té una gran força. En certs aspectes, més que mai ha marcat el debat polític a Catalunya durant els darrers anys. Però queda clar en aquestes eleccions el que moltes veus ja anunciaven amb preocupació: aquest catalanisme sobiranista no està construint un projecte polític que lideri el país, que el faci il·lusionar.
