La Catalunya sobiranista de les enquestes del CEO ha optat pel seny i per la por que feia un PP que havia trencat les normes establertes de convivència i s'havia atrevit a intentar esberlar el "Catalunya, un sol poble". Enfront d'aquesta situació, una bona part de la gent que podria haver optat pel sobiranisme, ha apostat per la seguretat de votar el PSC per frenar el PP. Cal reconèixer que el PSC, de la mà del president Montilla, ha estat capaç de construir un discurs catalanista com mai, fins i tot plantejant a Madrid la posible desafecció de Catalunya. L'esquerra catalana doncs, indiscutiblement, ha optat pels socialistes catalans. Cal felicitar, doncs, l'equip Montilla-Zaragoza-Iceta per aquesta històrica victòria. Ara bé, també cal dir que, davant seu, tenen una gran responsabilitat. La seva força de 25 diputats serà decisiva per fer Zapatero, novament, president i, això, ho han de fer per defensar els interessos de Catalunya, el seu Estatut, finançament, infraestructures i defensa desacomplexada del model d'immersió lingüística que ha permès i ha de permetre que Catalunya segueixi sent un sol poble.

En el camp del nacionalisme de centre, CiU ha salvat els mobles i el seu cap de llista per Barcelona, Josep Antoni Duran i Lleida, referma el seu lideratge. Caldria, però, que no s'oblidés que 11 diputats estan lluny del tradicional vot del catalanisme i el nacionalisme moderat a Catalunya i, per tant, també han tingut una important fuita de vots cap al vot útil que representava el PSC i l'abstenció.

ERC és, indiscutiblement, la gran perdedora d'aquestes eleccions. Tot i no ésser les seves, haguessin merescut uns resultats superiors. Aquí cal ésser contundent: ERC ha de fer una gran reflexió interna. El problema és ella mateixa. Perdre gairebé 350.000 vots no només ha de provocar una reflexió sinó que també mesures que permetin recuperar i ampliar la bossa de vots sobiranistes que hi eren i hi són, però que requereixen d'una organització política sense fissures, amb més intel•ligència, amb més capacitat d'ampliar-se amb nous dirigents i capaç de trencar unes estructures obsoletes per a un partit que no només disposa de 10.000 militants sinó que també del vot possible de 600.000 o 700.000 potencials sobiranistes. Esquerra ha de decidir si vol ésser el "pal de paller" del sobiranisme i de l'independentisme. Per aconseguir-ho, unes estructures i dirigents en constant tensió interna no són el millor vaixell per arribar a l'horitzó de la independència el 2014, de la qual encara no coneixem el full de ruta, l'estratègia, l'estat major, el rumb… d'aquest vaixell. ERC necessita unitat. No hi sobra ningú. Hi sobren els personalismes i les guerres fratricides. Encara hi som a temps. A les properes eleccions nacionals, s'ha de donar el tomb.