Barcelona · Diumenge passat, per primera vegada, un lehendakari de la comunitat autònoma basca va anar a celebrar el dia de la Constitució espanyola a Madrid. El divendres abans, la majoria del parlament de Gasteiz, formada per PSE, PP i UPyD, després de la topinada electoral del passat 1 de març, va aprovar la tramitació d'una proposició de llei per declarar el 25 d'octubre com a Dia del País Basc, festa autonòmica en record de la data d'aprovació de l'actual Estatut d'autonomia. Dos episodis més de la multitud de gestos simbòlics -i no tan simbòlics, com els canvis per reduir encara més l'ús de l'euskera en l'ensenyament o els que afecten la ràdio i televisió autonòmiques- del govern del Patxi López i els seus aliats per refermar la submissió de la colònia a l'imperi.

D'altra banda, a finals de novembre, el jutge d'instrucció Fernando Grande-Marlaska va dirigir una de les majors redades dels darrers anys contra l'independentisme basc d'esquerres: 38 joves detinguts, alguns dels quals han denunciat tortures i maltractaments durant el període d'incomunicació. D'ells, 34 han anat a parar a la presó per intentar -diu el jutge- reorganitzar el moviment juvenil ara il·legalitzat. El seu col·lega Baltasar Garzón havia fet una actuació similar, el 13 d'octubre passat, ordenant la detenció de nou dirigents de l'esquerra abertzale i l'empresonament de cinc d'ells, entre els quals Arnaldo Otegi, exportaveu de Batasuna, i Rafa Díez,exsecretari general del sindicat LAB.

Alhora, l'Audiència Nacional espanyola ha activat els sumaris pendents contra la mateixa esquerra abertzale i, fins i tot, contra una iniciativa popular tan vinculada amb la llengua i cultura basques com el diari Egunkaria. El 15 de desembre vinent, dimarts, és previst que comenci a Madrid el primer dels judicis contra periodistes i directius d'aquest diari, tancat fa gairebé set anys per ordre del també jutge d'instrucció Juan del Olmo. En aquesta ocasió, cinc persones acusades en l'anomenat "sumari polític". Després ha de venir encara l'"econòmic", en què són acusades per segona vegada tres d'elles, més d'altres cinc no imputades en el "polític". Les penes demanades arriben fins a quaranta anys de presó per a cadascun dels tres implicats en els dos sumaris. Després vindran més judicis: el proper, probablement, a exalcaldes i regidors d'Udalbiltza, l'òrgan comú d'electes de tots els territoris del nord i el sud del País Basc; el seguiran, entre d'altres, l'anomenat "de les herriko tavernes", contra un grup nombrós de militants independentistes; Garzón acaba de tancar a començaments de desembre el sumari contra 43 membres de Batasuna, ANB i EHAK, mentre és en tràmit un altre sumari imputant integrants de les candidatures il·legalitzades Democrazia 3 milioi i Askatasuna, i són també pendents els oberts arran de les onades de detencions de dirigents de l'esquerra abertzale després del trencament de la darrera treva.

Aquesta és, ara com ara, l'única resposta dels jutges espanyols, el govern de la monarquia i el seu acòlit basc als dos documents fets públics aquestes darreres setmanes per l'esquerra abertzale plantejant la necessitat de reprendre el diàleg per resoldre el conflicte per mitjans democràtics, i revisant la seva pròpia estratègia. Una resposta bèl·lica, sense matisacions, destinada a la derrota no solament de l'adversari armat sinó dels seus objectius polítics. Fins i tot l'eurodiputat socialista Ramon Jáuregui, tot i seguir reclamant- li que exigeixi la fi d'ETA, reconeixia en una recent entrevista al diari basc "El Correo" que hi ha hagut canvis en els plantejaments de l'esquerra abertzale, que en ratifiquen la decisió de recórrer el camí de recerca de la pau. Val la pena analitzar breument aquests dos textos. El primer, "Clarificant la fase política i l'estratègia", ha estat assumit públicament pels dirigents empresonats el 13 d'octubre. L'esquerra abertzale va decidir fer-lo públic, tot i ser encara sotmès a debat, a començaments de novembre, després que el ministeri de l'interior filtrés a alguns mitjans una antiga proposta crítica d'un sector de la mateixa esquerra abertzale sense dir res de l'existència del document oficial, que també devia tenir, segons remarcava el diari "Gara".

Aquest document, llarg i feixuc com la majoria de textos programàtics de qualsevol partit, té -al meu parer- com a principal valor l'apartat d'autocrítica inicial. La direcció de l'esquerra abertzale -sense abandonar l'aspiració hegemònica en la defensa de la independència i el socialisme- reconeix, entre d'altres coses, que va anar dividida a la darrera negociació, després de la proposta d'Anoeta i la treva d'ETA, sense que el conjunt de l'organització política tingués clares les condicions en què s'havia de concretar el procés. "La falta de cohesió -diu el document- es va donar en tres camps: la concreció de la fase del procés d'alliberament, la caracterització del procés de negociació i a l'hora d'entendre la funció de la lluita armada". "Hem de reconèixer -afegeix- que en la darrera fase no vam crear el suficient moviment popular a l'entorn de la feina realitzada". "Al final -diu encara- també van sorgir diferents punts de vista sobre la manera d'entendre el procés, el model de negociació i les seves garanties. Per a uns, la major garantia era la lluita armada; per d'altres, però, en un futur l'única garantia caldrà buscar-la en l'activació del poble i en l'acumulació de forces".

De la treva d'ETA, el document arriba a dir que "pel que fa al final de l'alto el foc, en el cap de molts ha estat rondant la idea que potser es va tenir la mateixa pressa per acabar-lo que per començar-lo". El document, en canvi, és més críptic en la formulació de la nova estratègia, i cal llegir-lo amb deteniment -en el marc de l'autocrítica que la precedeix- per arribar a la conclusió que el nou cicle del qual parla implica la fi definitiva de l'activitat armada. D'una banda, per la seva insistència en els vigents models pacífics d'accés al govern per l'esquerra sud-americana, en contraposició amb la lluita armada d'abans, i especialment per la referència a l'experiència europea de lluita pacífica per la independència (Escòcia, Flandes, Groenlàndia...) i al cas del Quebec, on remarca que els textos constitucionals no reconeixen el dret a l'autodeterminació però s'hi exerceix.

D'on, la direcció independentista conclou que "sempre que hi hagi la capacitat de construir majories democràtiques fortes, la construcció de nous Estats és una possibilitat real també en això que s'ha anomenat el primer món". Més clar i concís és, en canvi, el manifest "Un primer pas per al procés democràtic: principis i voluntat de l'esquerra abertzale" que va fer públic el passat 14 de novembre a Altsasu (Alta Navarra) en un acte en què un centenar de persones molt conegudes i representatives de l'esquerra abertzale acompanyaven els portaveus que el van llegir, en el cinquè aniversari de la declaració de Batasuna a Anoeta, prèvia a la darrera i frustrada treva. El manifest conté al·lusions concretes a les condicions del diàleg plantejat. Entre d'altres, i a destacar pel seu abast pràctic, l'acceptació dels principis formulats pel senador nord-americà George Mitchell, que es van aplicar en el procés irlandès en què va fer de mediador.

Les parts s'hi comprometien, entre d'altres qüestions, a usar "mitjans exclusivament democràtics i pacífics per resoldre les qüestions polítiques", al "desarmament total de totes les organitzacions paramilitars" i a la renúncia pròpia i l'oposició a qualsevol intent d'altres a utilitzar la força o amenaçar d'utilitzar-la per influir en el curs o els resultats de les negociacions". El plantejament, doncs, em sembla prou clar com per intentar reconduir el procés per la via del diàleg, per poca voluntat que es tingui d'aconseguir la pau.Insistir a dir que l'esquerra abertzale ha de condemnar ETA ara mateix em sembla, ara com ara, una irresponsabilitat que obvia les dificultats de qualsevol procés de pau que aspiri a una resolució estable del conflicte. Com va dir, en una recent estada al País Basc per protagonitzar un acte organitzat pel moviment per la pau Lokarri, el mediador sud-africà Brian Currin, que ha tingut un paper reconegut en l'evolució de l'esquerra abertzale, "l'esquerra independentista ha de fer aquest viatge amb ETA". La conseqüència més probable en cas contrari -com va dir el mateix Currin-, i em temo que volguda pel govern de la monarquia espanyola, seria el manteniment de la violència armada, si no pel conjunt d'ETA, sí per una part important. Amb la qual cosa, l'objectiu de la pau s'allunyaria en lloc d'apropar-se.

Cal no oblidar que a les presons espanyoles i franceses hi ha centenars de presos en unes condicions duríssimes, tant per a ells com per a les seves famílies i amics, i que més enllà de les fronteres polítiques hi ha centenars d'exiliats. Precisament aquests dies s'ha endurit la política penitenciària cap als presos i preses bascos a l'Estat espanyol, en pretendre els directors d'algunes presons sotmetre els familiars a un escorcoll fins fer-los despullar abans d'un vis a vis. Una humiliació a la qual molts no s'han volgut sotmetre i han perdut el dret a la trobada. Tots ells, amb el seu entorn, formen també part del conflicte, i no poden ser deixats a la seva sort per l'esquerra abertzale perquè en són una de les conseqüències. Com ho són també les víctimes d'ETA, tan utilitzades per evitar-ne la resolució, i les dels aparells policials i parapolicials espanyols, com el GAL, sovint amagades pel discurs oficial dels governs.

Presos i víctimes són elements fonamentals a tenir en compte en qualsevol conflicte, i només se'n pot sortir amb garanties d'èxit si es negocien i s'apliquen mesures efectives destinades a superar el seu sofriment i el dels seus familiars i entorn. L'esquerra abertzale sap, a més a més, i sobretot, que la fi de l'activitat armada d'ETA és condició indispensable per aconsebuir l'acumulació de forces sobiranistes que proposa. Una qüestió que es dedueix clarament dels dos documents i de les declaracions tant dels seus portaveus com dels possibles aliats sobiranistes en aquest camí. Només cal saber llegir i escoltar. I voler avançar pel camí de la pau i no la guerra. Esperem que ETA no vingui a espatllar-ho. Que d'això, per ara, ja se n'ocupa Zapatero.