Barcelona · Carod, a la interessant conferència de la Pedrera, va fer un pas més en el dibuix d'una línia de pensament que fa temps que va perfilant. Comparteixo els plantejaments que hi va exposar però, alhora, trobo que peca de posar l'accent només en una part de la qüestió.


Rere el discurs de la Pedrera hi ha una constatació ben simple: si els catalans aspirem a què la majoria doni suport a la creació d'un estat propi (si volem guanyar el referèndum), cal bastir un projecte nacional que la gran majoria dels qui vivim en aquest territori puguem sentir com a propi. Això du Carod a defensar que el projecte no s'ha de basar en les essències heretades ni en un passat que ens és divers sinó en el futur que ens és comú.

El discurs carodià, adreçat principalment als vells catalans, té la virtut de recordar-nos que no hi haurà una "reconstrucció nacional" que torni el país a l'època de Mossèn Cinto i que la nació només subsistirà si s'empelta amb les aportacions dels qui arriben. Però passa de puntetes sobre un altre aspecte, aquest adreçat principalment als nous catalans: la definició, sense embuts, dels elements del vell tronc que cal conservar per tal que no perdem el fil. La nostra nació és un projecte obert; no està acabada, diu Carod. Hi estic d'acord però, amb el mateix èmfasi, cal afegir que tampoc no parteix de zero.

Som una nació perquè som alguna cosa més que territori i població. Per a molts catalans, la pàtria és sobretot la llengua. Últimament, Carod sol recordar que el fet que Irlanda hagi perdut la llengua no li ha impedit de mantenir una identitat nacional pròpia ni de constituir un estat. Algú pot pensar que aquest referent deriva fàcilment del discurs de la Pedrera. Però si l'horitzó fos aquest, a mi no m'engrescaria.