Els temes de notícia, ja ho sabem, no corren sinó volen i el que avui sembla marcar una prioritat en les preocupacions públiques demà ja ningú no se’n recorda. És veritat que no cal parlar sempre del mateix, només cal no oblidar les interpel·lacions que ens hem fet i els objectius que la seva resposta apuntaven. És a dir, connectar l’agenda del noticiable diari amb l’agenda de país, de l’opinió i la paraula a l’acció política, que sempre requerirà tempos més llargs i, sens dubte, més perseverança.
La setmana passada tothom s’esglaiava de l’alta abstenció registrada en les eleccions municipals i es van apuntar temes diversos per interpretar-la i sovint redirigir responsabilitats. Certament, penso que l’abstenció és simptomàtica, ens parla, i d’ella en podem treure un seguit de lliçons sobre les que caldrà insistir en els propers temps, sobretot si hom pensa que a l’abstenció de les municipals cal afegir la de les eleccions al Parlament i del referèndum de l’estatut que, coincidint en la baixa participació, semblen marcar l’inici d’un cicle polític.
Com s’ha d’interpretar l’abstenció? Per començar no crec que calgui dedicar massa espai a desautoritzar als qui, emparats sovint en dades comparades, consideren que l’abstenció és un símptoma de normalitat democràtica que expressa que els temes conflictius que mobilitzen l’electorat ja no existeixen. Més enllà de l’aplicació concreta d’aquesta visió al nostre país (a la que em referiré més tard), en termes més generals no comparteixo la idea, en forma de paradoxa, que una democràcia que funciona bé deixa sense incentius a la gent per anar a votar. No entenc les eleccions simplement com un mecanisme per generar governs representatius i ja està. L’essència de la democràcia és el compromís amb els afers públics que s’expressa, i no només, anant a votar. Des d’una perspectiva democràtica, doncs, si això no és així alguna cosa falla per molt estable que sigui un sistema polític.
Per fer que l’abstenció ens parli cal que ens fem la pregunta que tot ciutadà amb sentit comú es planteja cada vegada que fa una cosa: quin sentit té fer-la. És a dir, quin sentit té el meu vot sent qui sóc, en aquest sistema, amb aquests polítics? Responent-la és més fàcil detectar els símptomes i proposar solucions.
1. Quin sentit té el meu vot sent qui sóc?
Segons s’afirmava en les anàlisis postelectorals els qui menys tenen o saben són els que menys participen: els més abstencionistes són pobres i amb nivell d’instrucció baix. Sens dubte cal millorar el nivell d’instrucció de tothom i reduir la pobresa o les grans diferències de renda. Però sempre n’hi haurà. Vol dir que sempre hem d’esperar aquest tipus d’abstenció? Jo diria que no perquè afortunadament ambdues variables no fan més que influir sobre una tercera que sí és causal: el sentiment d’eficàcia política. Si un se sent eficaç, si creu que compten les seves opinions, aleshores participa. L’experiència diària dels qui més tenen no fa sinó reforçar aquest sentiment. Fer més permeables els poders públics a fórmules efectives de participació (on la codecisió vinculant promogui la responsabilitat a tots els nivells: barri, escola, associació...), més enllà de les eleccions, és la millor garantia per afavorir un alt sentiment d’eficàcia política per tothom independentment de la renda o els estudis. Per altra banda, no cal oblidar que els qui tenen una visió hispanocèntrica i s’identifiquen poc o gens amb Catalunya acostumen a participar menys (independentment del tipus d’elecció). Aquí també hi ha molta feina a fer.
2. Quin sentit té el meu vot en aquest sistema?
A les municipals hi hagut un alt nivell d’abstenció a tot l’estat, però a Catalunya aquesta ha superat en 10 punts a la mitjana. Està clar que “el fet diferencial” també s’hi manifesta. Les disfuncions que presenta l’actual marc institucional de l’estat de les autonomies impedeixen donar resposta a les demandes reals dels catalans i les catalanes que, per enèsima vegada, es plantegen de què serveix el seu vot en aquest context institucional que no permet una gestió plena dels seus assumptes. Des del referèndum per l’estatut es constata aquesta creixent desafecció cap el sistema institucional que no es pot tanmateix interpretar com una manca d’interès democràtic, com posa de manifest el gran augment del vot en blanc que implica un alt compromís cívic.
3. Quin sentit té el meu vot amb aquests polítics?
El desprestigi de la classe política va en augment. Les raons són vàries però, més enllà de proposar canvis de lideratge que mai seran permanents, calen canvis en el sistema electoral que incentivin conductes o resultats més d’acord amb el sentit comú de la gent. Llistes obertes, presidencialisme municipal són algunes de les opcions, i sobretot una nova llei electoral que encara està pendent i que des del conjunt de la societat hem de reclamar, i vetllar fins on ens sigui possible, per a que respongui NOMÉS (sí, en majúscula) a la voluntat d’afavorir una representació equilibrada dels ciutadans i els territoris. A aquestes alçades no cal inventar res: alguna modalitat del sistema alemany seria perfecte per les dimensions demogràfiques i territorials de Catalunya.
