Una de les preocupacions que més es fan notar en l’àmbit polític és la de les possibles retallades que poden afectar l’Estatut de Catalunya en tràmit d’avaluació per part del Tribunal Constitucional. Em sembla que és una espera que no té sentit. Sense noves amputacions, l’actual estatut, que es va redactar amb autocensures per poder encaixar amb la constitució espanyola, és un vestit de mides ja insuficients. Les correccions que hi pugui afegir l’alt tribunal espanyol només farien més evident el carácter esquifit del que hauria de ser la llei constitucional catalana. Des de fa temps queda clar que els poders espanyols no estan disposats a evolucionar cap a un estat multinacional. No ho volen, amb diferències d’estil, ni les dretes ni les esquerres i estan decidits a instrumentalitzar tots els recursos que els ofereix la seva constitució per perpetuar la dependencia política i econòmica de Catalunya.

Si aquest és l’estat de la questió sembla raonable dissenyar, amb intel•ligència i coratge, una estrategia diferent per part de la societat catalana, dels seus poders i de les seves forces polítiques. S’hauria de generalitzar una opció de ruptura amb l’actual ordre constitucional espanyol i manifestar de cara endins i de cara enfora les aspiracions a la plena sobirania. En aquesta perspectiva s’hauria de produir una renovació ideològica en el lideratge social i polític de Catalunya i s’hauria de propiciar un acord de fons entre totes les famílies polítiques catalanistes. En tot cas la base comuna hauria de ser la superació del catalanisme regionalista per un nacionalismo sobiranista. La construcció pacient d’un gran pacte que articulés la societat civil i les forces polítiques amb aquest objectiu em sembla molt més atractiva que l’espera kafkiana de les decisions de l’alt tribunal espanyol.