Tots els representants polítics catalans que van intervenir al Congrés en el debat de la presa en consideració del nou Estatut (Mas, de Madre, Carod, Duran, Puigcercós i Herrera) van parlar amb elegància i claredat. Aquesta vegada l’elegància no es va aconseguir, com havia passat en tantes ocasions anteriors, pel trist sistema de mossegar-se la lleng Tots els representants polítics catalans que van intervenir al Congrés en el debat de la presa en consideració del nou Estatut (Mas, de Madre, Carod, Duran, Puigcercós i Herrera) van parlar amb elegància i claredat. Aquesta vegada l’elegància no es va aconseguir, com havia passat en tantes ocasions anteriors, pel trist sistema de mossegar-se la llengua, i la claredat tampoc no va ser entelada per cap estridència. Aquesta nova actitud catalana ha produït efectes catàrtics, tant aquí com allà. Ara, els ciutadans de la resta de l’Estat i els seus representants ja no poden allegar ignorància. Saben molt bé allò que Catalunya reclama amb el nou Estatut, i per què ho reclama. I també s’adonen d’allò que passaria si Catalunya no fos tractada amb justícia, és a dir, si el projecte d’Estatut fos desnaturalitzat en els seus continguts essencials. El discurs de Carod acabava amb una pregunta que duia implícita la resposta: “... si ahora nos cierra esta puerta, ¿qué otra puerta nos dejan abierta?” Comença, doncs, a ser evident, aquí i allà, que el problema que tenim nosaltres, i que tenen ells, no és un problema nacional, sinó un problema estatal. Si l’Estat espanyol no s’adapta també a la nostra realitat, si no s’accepta aquest Estatut, els partidaris de la unitat indissoluble corren el risc que la majoria de la societat catalana es plantegi a curt termini objectius força més ambiciosos. Per això els polítics espanyols progressistes més intelligents saben que no tenen gaire marge: o bé accepten amb poques correccions el nou Estatut, o bé el desnaturalitzen amb l’ajut del PP, tal com Piqué insinua als uns i als altres. Ara bé, si el PSOE es decantés per aquesta opció i el PP el secundés, entraríem en un escenari de confrontació nacional i desestabilització política que a Espanya acabaria afavorint les posicions de la dreta, i que a Catalunya faria que l’esquerra estatal perdés molts dels suports que té avui en amplis sectors de la nostra societat. Tot plegat és massa arriscat per a un PSOE que necessita tranquillitat i socis fiables per mantenir-se al govern i millorar així les expectatives electorals de cara al 2008. Comptat i debatut, els surt més a compte tirar endavant i aguantar el xàfec durant uns mesos. Per aquesta raó, si CiU, ERC i ICV negocien units amb el PSOE, si s’incrementa la pressió social a favor de l’Estatut, si es manté l’estabilitat del govern catalanista i d’esquerres, i si els líders catalans eviten de distreure’s amb maniobres partidistes o personalistes..., hem de confiar que com a país avançarem.