Davant d’una campanya electoral amb tant luxe de mitjans però amb tant poques idees recordo amb una mica de nostàlgia el funcionament “artesanal” de la política en les primeres etapes de la democràcia. Per exemple l’ús del “porta a porta” com instrument de propaganda política, que feia que els militants de base dels partits prenguéssim contacte amb els possibles votants. Per els que fèiem campanya pel PSUC, un partit que havia tingut un protagonisme molt gran, va ser necessari posar dosis d’humilitat al costat de la il·lusió i l’esperança.
Efectivament, sabíem que en circumstàncies normals el partit que era conegut com membre de la família comunista europea no podia aspirar a una votació massiva. Per això, se’ns havia donat la indicació de que en les nostres visites no ens havíem d’entossudir demanant el vot pel nostre partit sinó insistir en que “cal votar i, en tot cas, a un partit catalanista
Com ho demostren?".
1) Defensant la transparència pel que fa a la situació econòmica, és a dir reclamant la publicació de les Balances Fiscals i exigint el compliment de la Inversió pública acordada al nostre territori
2) Promovent una política cultural de redreçament intel•lectual i nacional; és a dir posant com a prioritats urgents el bon funcionament de l’escola pública i dels mitjans de comunicació.
Si volem fer un vot útil no hi ha gaire paperetes per triar: ERC i IC-V amb dos candidats joves que fan una bona campanya sense cridar malgrat que els seus partits no han donat la satisfacció que esperàvem des de el govern de la Genertalitat; o bé CiU, que fora del govern de la Generalitat no sembla trobar el seu paper. És obvi que no es pot pensar el passat, el present, ni el futur de Catalunya sense el PSC; els necessitem però aquesta vegada no mereixen el vot.
