El passat 18 de febrer la Plataforma pel Dret de Decidir va organitzar una roda de premsa a la Plaça del Rei de Barcelona. Es volia recordar la manifestació que, un any abans, amb el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir” va fer sortir al carrer a milers de catalans i catalanes i va donar origen a la Plataforma Igualment, es presentava una nova campanya en favor del dret de decidir del poble català, amb la que es pretén recollir en el proper any el màxim de signatures possibles per demanar que el Parlament reclami al Congrés, a través d’una iniciativa de llei orgànica de transfarència, la plena competència de la Generalitat per organitzar referèndums al seu territori.

El ressò als mitjans de comunicació va ser divers com calia esperar, però em va sorprendre que a un diari amb prou complicitats amb el que allà s’estava presentant com l’Avui, la foto i la major part de la notícia se l’emportés l’encaixada de mans que es va produir entre el Sr. Carretero i el Sr. Vendrell, que estaven entre el públic. La iniciativa popular, i els esforços per realitzar una presentació de campanya que comptés amb adhesions significades i diverses, quedava relegada als darrers paràgrafs.

És difícil fer política des de la societat civil. És difícil, per tothom, sostreure’s a la lògica partidista quan es parla de política. Però això no ens ha de fer defallir. Ans al contrari, en un moment en el que els lideratges i els projectes engrescadors no semblen produir-se en l’àmbit dels nostres representants és moment, més que mai, que des de la societat també es faci política.

Per això, en primer lloc, cal teixir complicitats i generar la unitat d’acció que no observem en el nostre Parlament. És cert que la societat del nostre país es caracteritza per “les capalletes” i que sovint sembla primar la fidelitat a una visió particular del projecte col·lectiu per sobre de la ductilitat necessària per esdevenir peça (clau, com totes) en el trencaclosques de la societat civil políticament mobilitzada. Però no és cert que no s’estiguin fent passes importants en aquest sentit.

 És el cas, per exemple, de la col·laboració entre la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) i la Plataforma Sobirania i Progrés. Aquesta darrera havia anunciat que quan arribés als 10.000 adherits iniciaria una campanya per reclamar un referèndum d’autodeterminació. Divendres anunciava que s’havia assolit l’objectiu de les signatures previstes. I que la seva campanya quedava subsumida en la de la PDD d’objectius més amplis (reclamar el dret a decidir no només sobre aquesta qüestió). El camí el faran juntes.

En aquest mateix sentit unitari cal assenyalar la recent iniciativa de diverses entitats i organitzacions del país per reclamar que l’aeroport del Prat, amb la seva ampliació, es converteixi en un enllaçador (hub) intercontinental alhora que es demana la seva gestió individualitzada i amb criteris d’eficiència i transparència. Entitats de la societat civil, organitzacions empresarials, institucions acadèmiques s’han posat d’acord per organitzar un gran acte de suport a aquesta campanya per el proper 22 de març, i sota aquest paraigües s’activen iniciatives diverses com la campanya de suports a través d’internet que es presentarà properament. Un nou exemple de treball en comú. Una nova lliçó pels polítics?

La societat civil ha de prendre partit per temes, objectius o projectes de país, no per opcions partidàries que portarien la lògica estratègica del curt termini al seu terreny, contaminant-lo. Per això hauríem d’evitar caure en la trampa d’aquesta divisió que s’està imposant darrerament entre el que ha vingut a anomenar-se el debat identitari i el debat social. Una visió de país vol dir un projecte de com fer front als reptes socioeconòmics, culturals i, fins i tot ecològics, que van lligats a un territori. Deslligar-los no només és interessat, és fals.

L’altre dia gaudia de la visita a una exposició de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, a la capital del Segrià, sobre la tasca divulgadora de la cultura i la literatura catalanes que va portar a terme en Josep M. de Casacuberta des dels anys 20, a l’editorial Barcino. Algú em pot dir si la seva immensa obra culturitzadora té més a veure amb un objectiu social, o identitari? Me l’imagino astorat davant de la pregunta, i fa riure només plantejar-ho. Identitari? Social? –qüestionaria-. Nacional!