En alguna altra ocasió ja he dit que no em fa perdre el son el que digui la Conferència Episcopal Espanyola. Ja sé que la seva voluntat de fer tombar els resultats de les properes eleccions espanyoles a favor del PP també m'acabarà afectant. Però en aquest cas, la veig simplement com a un actor polític més que defensa els seus interessos i, què voleu fer-hi si a Espanya tenen aquesta jerarquia eclesiàstica! En canvi, em dol el lamentable paper que hi fa la jerarquia eclesiàstica catalana. I en aquest cas, em dol des del punt de vista eclesial més que no pas polític.
L'Església catalana, políticament, és un zero a l'esquerra i la seva influència és pràcticament nulla. Fins i tot els grups catòlics organitzats més belligerants, políticament ultraconservadors, no estan sota la seva influència, sinó tot el contrari: és la jerarquia qui no se'n sap desempallegar i acaba ballant, amb desgana, al so que toquen.
Dic que em dol des del punt de vista eclesial, però no només com a creient. El paper de la nostra jerarquia també dol des del punt de vista històric i nacional, pel paper destacat que en altres moments havia tingut l'Església en terrenys socials i culturals, en els quals havia estat exemplar. Des d'aquesta perspectiva, la seva retirada d'escena és trista, i sort en té de les organitzacions que, sota l'empara jurídica de l'Església però a la intempèrie del seu lideratge, segueixen treballant amb coherència evangèlica i compromís social i nacional.
És a dir, incorporades i arrelades -encarnades, "com Déu mana"- a la societat a la que serveixen. La jerarquia, en canvi, viu d'esquena al país, incapaç de defensar-ne la seva dignitat. Fa enrogir el contrast que hi ha entre el llenguatge envalentit que solen usar els bisbes quan parlen d'evangelització, per anar a la conquesta d'un món ple d'infidels, amb la seva covardia davant dels desafiaments que tenen a casa.
Com a creient, no en diré gairebé res. No m'agrada parlar-ne públicament. Només afegiré que encara hi ha catòlics catalans, sí, però que pràcticament no hi ha Església catalana. Encara bo que l'abat de Montserrat hagi parlat, això sí, sempre amb aquest llenguatge eclesiàstic ple de revolts, a l'estil d'aquell "tu ja m'entens" sobre el que ironitzava fa anys La Trinca. Però, és clar, enmig del desert, un oasi és un oasi.
És cert que, finalment, quan els bisbes catalans que van participar a la redacció del pamflet polític s'han adonat que l'havien feta grossa -quan fou mort el combregaren- han sortit a parlar d'inoportunitat del moment. Doncs no, senyors bisbes. El document no és inoportú. Primer, perquè si es va presentar ara, va ser amb tota la intencionalitat i, per tant, diu el que diu per ser dit ara, just abans de les eleccions. Segon, perquè fins i tot dit en qualsevol altre moment, segueix sent un exercici d'hipocresia farisaica, al servei d'uns interessos que no en tenen res, d'espirituals. Als nostres bisbes, particularment als que van contribuir a perpetrar el document, només els quedaria una excusa per redimir de la culpa: suposar que ells tampoc "no sabien el que es feien". Però, lamentablement, no ens ho creiem.
