Barcelona · Durant molt de temps, el principal obstacle per l'extensió social de la idea independentista ha sigut el seu suposat caràcter utòpic. En moltes ocasions hem sentit com bona part del catalanisme la rebutjava sense cap argument de principi, sinó simplement perquè, deien, no és realista.

 

Insistir en la independència, diuen, equival a abocar el catalanisme a un atzucac polític que a tot estirar podria ser útil per excitar els instints a un grapat d'adolescents carregats d'hormones, però res més. No és una posició innocent: permet evitar el fons del debat i per tant, mantenir aquella ambigüitat calculada que tan útil ha resultat a alguns. En aquest país, per molt de temps, no ha calgut argumentar contra l'independentisme: n'hi havia prou amb desacreditar-lo com a infantil, irreal, ingenu, innocent o utòpic.

Precisament per això és ben comprensible que una de les prioritats de l'independentisme avui dia sigui, segons sembla, refutar l'argument de la irrealitat i convèncer al màxim de gent possible que això de la independència, no només és desitjable, sinó que també és possible. Es tracta d'una aposta estratègica ben lògica, que busca desmuntar la tan estesa idea de la inviabilitat del projecte independentista. Certament, plantejar la independència com un projecte realista i realitzable és la gran assignatura pendent de l'independentisme català. De l'èxit d'aquesta tasca en depèn, segurament, el seu futur com a moviment sociopolític. 



Ara bé, si aparèixer com un projecte irrealitzable ha sigut un obstacle per a l'independentisme, és cert també que la creació de falses expectatives, inflades per un optimisme de la voluntat desproveït del seu necessari contrapunt racional, pot tenir a mig termini conseqüències devastadores per l'independentisme. Igual o més que la irrealitat.



I és que tant la recerca sociològica sobre les actituds envers la independència, com l'anàlisi jurídica del procés, la ponderació de diversos escenaris i la investigació sobre les possibles conseqüències polítiques i, sobretot, econòmiques d'una hipotètica secessió són línies de treball i de recerca en les que és urgent per l'independentisme d'aprofundir-hi. Conformen l'instrumental de coneixements mínim que necessita una societat per plantejar-se seriosament un procés de l'abast i transcendència que té la creació d'un estat propi. Però sense el necessari rigor analític i sobretot una dosi mínima de realisme serà difícil, a mig termini, no caure en el parany de les falses expectatives que es desinflen sobtadament. Tal com li ha passat a l'autonomisme o, més encara, al federalisme amb tot el procés de reforma estatutària. Convindria aprendre d'aquestes experiències en lloc de repetir els seus errors.



A l'independentisme català li cal encara molta poesia, és cert. Però sobretot, li cal assaig i anàlisi. Amb el màxim rigor. Perquè tot apunta que la independència, ni és impossible com ens volen fer creure, ni la tenim a tocar de la mà, com voldríem nosaltres.