Una de les conclusions a què hem arribat molts dels “sense nom”, brillant concepte del també brillant Salvador Cardús referint-se als qui compartim complicitats nacionals, és que la discussió sobre les tàctiques de partit (pactes electorals i processos com el de l’Estatut) ha generat la percepció que aquesta complicitat ja no existeix. I malgrat això, existeix. Certament, existeix en persones amb sensibilitat nacional allunyades de la vida política, que són la majoria, i que esperen que les institucions públiques siguin eficaces i, si pot ser, que evitin que el nostre país es provincianitzi. Però la complicitat també existeix, malgrat que molts s’ho vulguin negar, tant en persones que han tingut llocs d’alta responsabilitat en els governs Pujol i Maragall com ara en persones que les tindran en el govern Montilla. Que hi hagi discrepàncies profundes en les estratègies a prendre no comporta desitjar que qui assumeix responsabilitats de govern ho faci malament. Ben al contrari: el país necessita que, governi qui governi, ho faci el millor possible i, a poder ser, amb la sensibilitat nacional que tants “sense nom” compartim. Bona feina, doncs, als qui han pres el risc aquest cop. Des de fora aplaudirem els encerts sense deixar de senyalar els errors.  Eduard Vallory i Subirà