La delegació catalana que ha de defensar l’Estatut a Madrid ha de defensar, naturalment, allò que va aprovar el Parlament de Catalunya, en la seva literalitat. Primer, perquè defensar-ho és reclamar el dret dels catalans a decidir sobre el nostre futur. Segon, perquè venim d’una promesa formal de Zapatero que s’acceptaria el que proposéss La delegació catalana que ha de defensar l’Estatut a Madrid ha de defensar, naturalment, allò que va aprovar el Parlament de Catalunya, en la seva literalitat. Primer, perquè defensar-ho és reclamar el dret dels catalans a decidir sobre el nostre futur. Segon, perquè venim d’una promesa formal de Zapatero que s’acceptaria el que proposéssim, si era per consens i dins de la Constitució. El consens és obvi i la constitucionalitat només la pot establir el Tribunal Constitucional. Però, en qualsevol cas, i en la mesura que estem davant d’una negociació política, la delegació catalana hauria de pactar internament els punts sense retorn, les línies roges que no es poden sobrepassar en cap retirada. Per a mi, són clares. Primera, el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya i els seus drets històrics. Segona, la demanda de bilateralitat. Tercera, un sistema de finançament que redueixi el dèficit fiscal. Quarta, la possibilitat de blindar competències perquè al final aquest Estatut no esdevingui paper mullat, a base de retallar-lo en el dia a dia amb lleis de bases, incompliments diversos i pràctiques centralitzadores. Sense això, no tenim nou Estatut. Tenim maquillatge del vell, i si badem, un risc de retrocés. (Si aquests no haguessin de ser uns dies d’unitat política a Catalunya, m’hauria agradat dedicar aquesta article a la patètica Setmana Grotesca del canvi avortat de govern. Ja tenia fins i tot pensats dos títols. O “Apocalíptics, us veu quedar curts” o “Carod, la vas ben endevinar”. Deixem-ho per més endavant.)
