Després d'uns anys en què es deia que dins d'ERC no passava res, els darrers mesos s'està discrepant d'algunes de les qüestions que han portat a que la corva ascendent que Esquerra tenia l'any 2003 hagi derivat en la generació d'abstenció. Qüestions que van des del discutible perfil de molts càrrecs del govern fins als desconeguts rèdits obtinguts de quatre anys amb grup parlamentari a Madrid (tot i votar investidura i pressupostos).
La pugna mostra models substancialment diferents. Alguns pensen que el camí de la independència no passa per les proclames de calçotada sinó per la seriositat i la constància. D'altres diuen que cal recompensar els qui han treballat dur al partit, sigui amb càrrecs o amb influència. Contràriament, n'hi ha que remarquen que la política no ha d'estar al servei dels qui s'hi dediquen professionalment, sinó de la ciutadania. I també hi ha els que diuen que per a ser majoritari, el partit s'ha d'obrir a nova gent, i bandejar el sectarisme ideològic.
Davant de tot això, els moviments interns mostren que després del Congrés difícilment Esquerra serà el mateix que coneixem ara. L'enfrontament latent que durava des de feia anys s'ha concretat, i tothom es posiciona. Hi ha qui creu posicionar-se amb el cavall guanyador, encara que sigui sota l'excusa que els altres no li han ofert res. I també hi ha qui es compromet a consciència amb un model de partit i de país.
En aquest marc, el president Ernest Benach ha optat per encapçalar una candidatura a la presidència del partit, davant la retirada de Josep Lluís Carod d'aquest càrrec. Casualment, no ha faltat la gent que s'ha manifestat convençuda que això és incompatible amb la presidència del Parlament.
Curta memòria, la d'aquest país, que oblida els càrrecs de partit dels antics presidents del Parlament. El president Barrera era secretari general d'ERC. El president Coll i Alentorn era president d'Unió. El president Reventós era president del PSC. I el president Rigiol va ser també president d'Unió. La idea d'incompatibilitat només pot ser, doncs, fruit de la ignorància, o potser d'algun interès que va més enllà de l'anàlisi política, tenint en compte que Benach és dels líders republicans més ben valorats.
