Barcelona ·
"La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política, ni de salut social, ni de salut filològica" deia Joan Solà durant el discurs que va realitzar al Parlament el mes de juliol de 2009. I afegia: "La paraula ha servit massa vegades (i aquests anys que vivim ens ho mostren de manera lamentable i emblemàtica) per enganyar, enverinar i enfrontar els pobles d'Espanya".
Aquell discurs, fet fa més d'un any, es podria repetir fil per randa avui mateix, després de l'atac sistemàtic que contra el català estan perpetrant institucions i partits de l'estat (PP i PSOE). No estem davant d'un atac exclusiu contra la llengua sinó que l'hem d'emmarcar dins d'una dinàmica centralista i de retallada de drets del poble català. Des de la sentència de l'Estatut fins a la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que suspèn reglaments d'ús de la llengua catalana vigents des de fa una dècada, passant per les lleis que laminen les nostres competències en matèria de ports, caixes d'estalvi, cultura o habitatge, entre d'altres, hi ha un conjunt d'actuacions que esdevenen un retrocés en l'estat de les autonomies.
Alguna cosa ha canviat. S'ha produït un esguerro amb Espanya i hem de ser ferms per a resistir les andanades que arribaran. El català, com a factor fonamental en la configuració a Catalunya d'un sentiment col·lectiu de pertinença, serà un dels pilars a enderrocar. La situació de la llengua ens obligaria a tenir un gran calaix farcit de possibles hereus de persones com Solà però el panorama i l'orfandat d'herències ens obliga a actuar de manera col·lectiva en la defensa del català. Afortunadament, com deia Solà al Parlament, "el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant i té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho".