La dita popular ens convida a una resposta afirmativa. Ara bé, en aquestes latituds -i no per escassetat d'hores i cuitor de la canícula- apunta a que l'estiu ja és més que un preludi de la hibernació que encetarem en breu; entre la nostra classe política, és clar. Les migdiades -passades de volta- que s'han apuntat algun dels consellers durant aquest període estival, insinuen que quan torni a començar allò que en diuen el curs polític, la castanya que portaran a sobre no els deixarà veure de cap ull.
A més d'això -fet previsible per reiteratiu-, preocupa que l'ecosistema catalanista tampoc acaba d'estar per la feina quan s'albira el principi del final d'un període històric de lactància per al catalanisme polític que avarca des de la reinstauració de la corona borbònica fins al dia d'avui.
I així és, si avalem les prediccions pessimistes -llegiu: sensates- que ens alerten dels moviments al PSOE, traduïts en afirmacions dels "ministros" catalans i, de retruc, amb l'execució d'alguna clau Saural. El finançament anirà com anirà, que és -no ens enganyem- de la única manera que ara com ara pot anar. Amb ell, finarà el trajecte de l'impuls polític que a representat l'operació nou estatut, traduït en un marcador dels kilograms que ha pogut aixecar el múscul nacional català. La xifra que en resulti, farem bé de prendre-la molt seriosament, com a dada fiable de per on poden seguir anant les coses si les coses les seguim plantejant com fins ara.
S'extingirà, per tant, la idea que l'experiment del tripartit podia dur a terme quelcom de més eficaç que l'era Pujol a l'hora de vertebrar el Principat dins d'Espanya.
No obstant això -o potser gràcies a això-, a mesura que anem cloent el procés descrit, quelcom d'important s'haurà clarificat: la via catalana entesa com l'imaginari polític hegemònic des d'on s'ha nodrit des de la transició ençà, s'asseca. S'asseca, proporcionalment, a la mateixa velocitat que l'estat espanyol rep embats que és incapaç d'assumir, com ara el de l'estatut. I no solament pel que passa a casa nostra, sinó també amb allò que està passant al País Basc -cal recordar-ho: més presos a les presons que amb el dictador, partits illegalitzats, mitjans de comunicació clausurats i amb una consulta pendent de sentència- l'estem espentant -alguns inconscientment, i molts sense voler-ho- cap a una carreró sense sortida, on els mínims democràtics ja fa dies que brillen per la seva absència.
Cada dia que passa, d'una manera més ràpida i més visible, Espanya se'ns sincera a còpia de fets que demostren que hi ha coses -moltes- que no pot assumir, que hi ha el que hi ha i, com a tal, com a projecte polític, ja no dóna per res més, absolutament.
Deixant endarrere aquest període de lactància viscut fins ara, el catalanisme polític, possiblement, s'embarcarà cap a un altre de més madur, de constatació diària que la tebió en el plantejament nacional ens aboca al fracàs en tots els fronts. L'últim període abans de fer-nos grans, esperem.
