A Catalunya li cal un canvi de paradigma polític. No estic pensant en partits ni en coalicions, estic pensant en les dimensions del terreny de joc polític. Actualment, les limitacions del debat - impossible d'enfocar des de perspectives que no siguin de l'esquerra ortodoxa -, les limitacions del poder periodístic per ser crític amb el poder polític - impossible trobar periodisme d'investigació generador de pròpies noticies i corretja de transmissió d'una determinada moralitat o ètica pública -
les limitacions d'un teixit associatiu que permeti la efectivitat de les necessitats socials i nacionals - impossible de trobar una organització potent desvinculada de la inversió pública -; tot això és la demostració de la manca d'eines efectives que tenim per aturar una crisi de l'única manera possible: creixent, anant a més, arriscant, invertint.
s impossible que Catalunya pugui copiar cap altre model, doncs età desertitzada d'empreses potents per aprofitar la globalització, d'estructures socials per poder oferir un producte autèntic i competitiu en el món global. Catalunya ha de tenir un Pla Estratègic, un Full de Ruta (road-map) que a 10-15 anys vista la situï al món.
Tenim una oportunitat si ens en sortim de l'actual encorsetament asfixiant i ens obrim als aires de llibertat que necessita Occident. Hem de ser capaços de veure el món d'aquí a 10 anys i començar a treballar per fer realitat el nostre somni. Antigament, calia pensar a molts anys vista per poder pensar en grans canvis, afortunadament, avui en dia 10 anys són molts en quan a canvis però pocs per poder adaptar-se. Cal córrer i ser efectius (amb una mica de sort, es clar).
Tenim bones universitats, tenim una situació geogràfica correcte (Mediterrània, Europa) no estem situats a l'Àfrica o Sud-Amèrica o a la frontera asiàtica com Israel. Tenim empreses que encara no han mort, que són presents en determinats sectors, tenim l'element gastronòmic per explotar. Però tot això no servirà si fem el que venim fent darrerament: matar l'èxit i l'emprenedor.
Catalunya ha de poder oferir al món avantatges que la facin atractiva a l'hora de recolzar el seu pas secessionista. Això vol dir que necessitem els millors a cada lloc: valents i preparats davant els sindicats, valents i preparats davant les patronals, valents i preparats davant les associacions, valents i preparats davant els partits polítics. Si tots són valents i preparats, segur que el govern resultant serà valent i preparat.
Catalunya ha de començar a ser independent en el pensament, en la ideologia i en la manera de veure les coses que té Espanya, qui per cert a demostrat no ser cap líder mundial en aquests afers.
Cal saber, a més, que cap país ha fet grans coses amb protagonisme de partits provinents del comunisme reciclat: el partit Laborista no ve d'una tradició comunista, tot i que en certs aspectes el puguem trobar en la socialdemocràcia. Normalment, excepte en casos on s'haurien de puntualitzar molt les coses com és Suècia, Noruega, o Alemanya, els partits socialistes a l'estil PSOE o IC-V són residuals en l'arc parlamentari. L'alternativa al bloc conservador és el bloc liberal. L'alternativa a l'encorsetament, a la norma primmirada, a l'estancament, a la prohibició gratuïta, sempre és la llibertat. La llibertat sense regles no és llibertat és llibertinatge, no s'ha de confondre.
Ens cal a Catalunya un canvi, un canvi real i efectiu: un canvi de maneres de fer, de discursos, de valors, de reconeixements. Un canvi d'estil, de continent i de contingut. Avui per avui, tinc la sensació que tenim en el conservadurisme (producte de la por, de la cobardia potser?) el bloc únic en el govern, en la oposició i en el teixit social. Uns volen que res canviï i els altres volen que si hi ha un canvi sigui per tornar com era abans, és a dir, ningú mira endavant. Cal recordar que ser conservador no és exclusiu del bloc dreta, també hi ha conservadors en el bloc esquerra: aquells que no volen que els treballadors assalariats agafin l'ascensor social, no fos cas que deixessin de votar a l'esquerra reciclada, això deu ser perquè els dirigents d'aquests partits sí que l'han agafat i veuen com canvien les coses quan canvia la perspectiva.
