En les últimes setmanes el debat al si dels partits polítics catalans, centrat en les seves estratègies i lideratges, ha sortit a la llum pública. Que en tots els partits que s’ubiquen dins el catalanisme hi hagi aquests debats és una mostra que el país està vivint, després d’un procés estatutari frustrat, un moment de desconcert.
Pel que fa a l’esquerra independentista, ERC ha iniciat un debat intern que busca la resposta a algunes preguntes que la militància independentista i els votants d’Esquerra esperen de fa temps. Quin és el full de ruta després d’un estatut retallat que es desenvoluparà lentament i parcialment? Com s’ha d’articular la construcció d’una majoria social per la independència?
L’esquerra independentista està portant a terme un projecte únic a Europa: la construcció d’un estat propi en un escenari de democràcia homologada internacionalment, contra un estat que no està en crisi, i en absència de qualsevol tipus de violència política o social. Cap de les nacions que en els últims cinquanta anys han aconseguit un estat propi a Europa vivia en aquestes coordenades. Per tant, és lògic que, en els passos cap a aquest objectiu, l’autocrítica i la necessitat de revisar el camí recorregut per assegurar que és el correcte siguin elements de debat que es posin sobre la taula. I el primer debat que cal afrontar és com conjugar independentisme i governabilitat, és a dir, com es pot desenvolupar un programa independentista des d’unes institucions autonòmiques, sense ser un projecte majoritari i sense estar immersos en un procés estatutari que permetia dibuixar un horitzó massa proper però clar a ulls de la ciutadania.
Esquerra, i el conjunt de l’esquerra independentista (incloses les JERC) estem en l’obligació d’afrontar aquest debat. Estaríem en un error, però, si limitéssim aquest debat als lideratges i a les persones i no parléssim de projecte ni estratègia, de superar el tacticisme i afrontar el debat des de la realitat del país i la base electoral. Entre les diferents propostes que s’han anat posant sobre la taula les darreres setmanes hi ha prou elements d’un denominador comú que permeten trobar la possibilitat d’un consens al voltant d’aquesta nova etapa. Essent evident i compartit que cal millorar l’actuació i visibilització d’Esquerra al govern de la Generalitat, que cal enfortir l’estructura del partit i millorar-ne la implantació social, i que cal aprofitar i fer créixer la xarxa de complicitat de l’esquerra independentista, és el moment de millorar l’estratègia i canviar, si cal, la tàctica i les maneres. Un cop fet això, serà el moment de parlar de persones i equips, essent conscient que ningú sobra però que tampoc ningú és imprescindible, i caldrà fer-ho des de la generositat, l’empatia i el reconeixement de la tasca feta, la valoració de l’electorat i del marge d’aportació potencial de cadascú.
El país està desorientat i desconcertat, i Esquerra, en ser un partit arrelat al país i a la seva gent, no en surt indemne. És responsabilitat de tots reorientar el país des del partit, des d’Esquerra, perquè els Països Catalans ho necessiten. Ara és el moment d’una Esquerra sense límits.
