Aquest és l'adjectiu més suau que mereix l'actuació de les administracions educatives en el litigi sobre els ensenyaments mínims i les llengües. I no per una qüestió d'hores o per cap desinterès envers el castellà, sinó per l'escandalosa subversió del sentit comú que estem presenciant.

 

S'han de millorar les competències lingüístiques. D'acord. I quines llengües s'aprenen menys satisfactòriament, segons els estudis més fiables? Doncs els idiomes estrangers i el català. Quina lògica justifica ampliar l'horari de la llengua que té els resultats menys preocupants? No ho sé. Ens trobem en el marc d'un nou Estatut que havia de blindar les competències de la Generalitat davant del reiterat abús estatal del concepte de legislació bàsica per reglamentar detalls d'execució. Quin sentit de responsabilitat i lleialtat en una competència compartida, quin respecte de la subsdiarietat justifica que l'Estat no valori els resultats acadèmics i fixi els còmputs horaris? No ho sé. I sobretot: quina explicació té que l'administració catalana accepti i minimitzi tantíssima falta de competència, en tots els sentits de la paraula? No la sé trobar.

Si del que es tractava era de gestionar bé les competències lingüístiques, les competències autonòmiques i, dit sigui de pas, la convivència social, les administracions educatives han fet un paper deplorable.

Però potser estem equivocats, i tot això no els interessava. Potser el que volien gestionar eren les perspectives electorals d'un determinat partit enfront de les fòbies anticatalanes d'aquí i d'allà. Si fos així, no seria tan incomprensible. Però seria més injustificable. I més deplorable.