És un debat fals en el sentit que no existeix alliberament nacional sense que les persones que hi viuen gaudeixin d'aquesta llibertat. Però podem anar una mica més enllà perquè la situació econòmica i política límit que viu Catalunya afecta directament, i conculca, els drets més elementals de les persones que hi convivim. En podem enumerar alguns exemples clarificadors: 

Així, si l'article setè de la Declaració Universal dels Drets Humans ens recorda que 'tota persona és igual davant la llei' no podem evitar de recordar que avui i ara, a Catalunya, aquesta igualtat no està garantida en relació a la resta d'habitants de l'Estat espanyol. I no ho està perquè l'espoli fiscal que vivim limita l'accés a serveis socials bàsics que, paradoxalment, la pròpia Catalunya subvenciona a d'altres territoris de l'Estat.

A l'article desè, s'especifica que 'Tota persona té dret, en règim d'igualtat, que la seva causa sigui portada equitativament i imparcialment en un tribunal independent i imparcial', malgrat això, som testimonis de la politització de la judicatura que va des del seu màxim tribunal, el Tribunal Constitucional, afectat de forma greu per la parcialitat dels seus membres, fins els tribunals ordinaris on encara la normalització lingüística i l'assumpció plena del Dret Català és una assignatura pendent.
L'Estat és la causa directa per entendre les injustícies, les desigualtats i les parcialitats de les persones que integren la societat catalana"
Si saltem fins l'article vint-i-dos veurem que estableix que 'Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social; té la facultat d'obtenir la satisfacció dels drets econòmics socials i culturals indispensables a la seva dignitat.' L'exercici d'aquest dret és incompatible, per exemple, amb els nivells de pobresa infantil que viu Catalunya i que s'acosten perillosament al 25% dels infants. I el mateix podem dir pel que fa a l'accés i les condicions d'exercici de la sanitat pública. Es tracta, insistim, no d'una situació atàvica de pobresa sinó d'un procés vinculat directament a l'empobriment general de la societat catalana a causa d'un tracte fiscal injust i d'una gestió política nefasta per part de l'Estat en què ens trobem incorporats.

Pel que fa a l'Educació, degudament reflectit a l'article 26 ('Tota persona té dret a l'Educació'), vivim una situació en què l'escola pública i la concertada catalanes travessen una situació crítica a causa de la impossibilitat de dotar-les degudament i mantenen el seu nivell, sobretot, gràcies a la dedicació i empenta d'una col·lectiu docent vocacional i compromès.

Finalment, la Declaració Universal de Drets Humans es tanca amb un article 30 que resulta demolidor si es llegeix des de l'òptica Catalunya-Espanya: 'Cap disposició d'aquesta declaració no pot ésser interpretada en el sentit que un estat, un grup o un individu tinguin dret a lliurar-se a una activitat o a cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i les llibertats que s'hi enuncien.'

Efectivament, la recerca d'un estat propi per a la Catalunya del segle XXI té una corrua de raons i de causes, però entre elles, i no menys destacable, existeix el fet de que l'Estat on ens trobem incorporats no només no garanteix uns mínims de justícia, equitat i garantia, sinó que és la causa directa per entendre les injustícies, les desigualtats i les parcialitats que pateixen el conjunt de les persones que integren la societat catalana.

Si cal, doncs, parlem de drets humans individuals i el seu pes en el procés d'independència de Catalunya. Però fem-ho des de la rigorositat i des de la recerca de les causes profundes que provoquen la situació greu de crisi econòmica i social, totes elles d'arrel política, que viu la nació catalana i els seus habitants.